23/12/09

Número de telèfon



La Virginia m’explica moltes coses mentre esmorzem.

Avui m’ha explicat que els seus pares havien decidit canviar-la d’escola i que ahir va ser el seu primer dia. Li agradava molt l’escola. Tenia un pati de columnes, unes escales enormes que acabaven en una baixada plena d’arbres, passadissos molt amples, llum, espai, i mestres que reien. També té una pista, m’ha dit mentre jugava concentrada amb el cereals dins el bol. No m’ha mirat ni un segon. I dic no m’ha mirat perquè ha seguit parlant i m’ha explicat que a l’hora del pati les nenes l’han portada fins allà, a la pista, i li han dit un mira, veus aquell nen jugant a futbol? Es diu Sergi Tizón i és el que ens agrada a totes. I encara sense mirar-me la Virginia ha agafat una cullerada de cereals i mentre els mastegava ha seguit parlant dient que les nenes tenien raó, que ja es veia que era el més guapo i que a ella també li agradava però que si agradava a tothom a ella millor que no li agradés, que ja li agradaria un que no agradés a ningú, que no volia ser com totes les altres nenes. Fins aquí bé. Molt bé. Fantàstic. Encara la salvarem aquesta. Jo obria i tancava pots de mermelada, sucre i patés. I me l’escoltava mentre feia esforços perquè no se m’escapés el riure. Em menjo primer el paté amb el suc o em prenc ara el cafè abans no es refredi tot i que jo el vull combinat amb la mermelada i hauré de deixar el paté per al final i a mi m’agrada començar per salat i acabar amb dolç. I anava per triar suc i paté primer quan la Virginia ha parlat en mode baix i ràpid per afegir que total, si totes les nenes van darrera seu, a l’última que farà cas serà a mi. I m’he quedat quieta, immòbil, en silenci, mirant la Virginia sense gosar-me moure ni respirar. Telèfons.
Telèfon.
De cop el menjador s’ha omplert de telèfons que sonaven a l’hora i que deien un hola sóc en Sergi Tizón que vull parlar amb la Virginia, que vull saber perquè no em fa cas, que he decidit que m’agradi la nena aquella que sempre juga a futbol, perquè total la Virginia ni em mira, i ei hola sóc en Sergi Tizón que encara dic que m’agrada la nena del futbol però a mi només m’agrada la Virginia, que tothom es pensa que la nena del futbol és la que ha guanyat el concurs de rols envejats de la classe, però que jo sé que l’ha guanyat la Virginia aquest concurs, que cada dia la persegueixo en bicicleta cap a cole per explicar-s’ho, però que ella no m’escolta i només riu i parla d’un nen que no agrada a ningú ni a ella mateixa i que bé, en fi, que si vol seguir pensant que ella no guanyarà sense ni haver-ho provat doncs que ella mateixa, que quan sigui gran ja la tornaré a trucar i li explicaré que encara penso en ella, que a mi m’agrada una altra i que a ella ja sé que també li agrada un altre, però que sàpiga que havia guanyat el concurs de rols envejats de la classe, que no ho oblidi, que encara hi és a temps. Li diràs, oi? Diga-li que ha guanyat el concurs, si us plau. És important.
He recollit la taula i la Virginia ha començat a abrigar-se per marxar. Després de gairebé cinc minuts de silenci ha vingut cap a mi i m’ha preguntat, et trobes bé? T’estava explicant això del nen aquest de la meva classe i has deixat d’escoltar-me. Ja t’he dit que no pateixis, que ja he decidit que m’agradaria un altre, val? I l’anava a estampar contra la paret, però he recordat que era una nena. I també que falten pocs dies per Nadal i que encara sóc a temps de regalar-li un telèfon. Un número de telèfon. Així m’estalviaré de netejar tota la sang.

18/11/09

El favor del backliner

Plovia quan el soroll de les gotes se li va començar a fer monòton. Plovia quan va començar a sentir com a insoportable aquell terra gris i llis i brillant i embatumat i modern que havien fet instal·lar al menjador aquella mateixa setmana. Plovia quan va sentir que al costat seu algú respirava. I plovia quan va pensar, per primera vegada, que li agradaria que qui tenia al costat deixés de respirar. Va obrir la porta del balcó ràpid i sense mirar per no veure-hi el reflexe. El reflexe de les gotes, d’aquell que respirava i tan de bo no ho fes; el seu. Plovia i es mullava i el respirador sense enterar-se’n. Ella es volia morir i el respirador immutable.

Cinc metres més enllà un trompetista entrava al club de jazz per interpretar el seu últim compacte. Els músics intueixen de lluny els sons i silencis dels que respiren i dels que ploren perquè els altres respiren i voldrien matar-los. El trompetista va aixecar la vista i va veure la Laura repenjada a la barana, immòbil, xopa. Semblava morta.

Un ei Salvador! va trencar el moment d’aquella possible primera mirada. I hagués estat romàntica. Sota la pluja, ella plorant, a punt de morir o de matar el respirador del menjador, ell a punt d’entrar en un local ple de fans, vestit de negre però desendreçat. Hagués estat romàntica aquesta primera mirada. Però un ei Salvador! va trencar la mirada d’aquell possible primer moment i la porta del club de jazz es va tancar darrera seu i en menys d’un minut entrava al camerino, obria una aigua i intentava concentrar-se en les preguntes i elogis i comentaris i llepades de cul i punyalades que anaven i venien. Obria un aigua i mentre no sentia res només veia una noia en un balcó que semblava morta. O voler morir. Com en un rampell va agafar una còpia del seu cd, va avisar al backliner (ei, Salvador!) i li va demanar un favor molt personal si us plau, m’has de fer un favor.

I aleshores ja tenim un backliner d’un trompetista que desapareix d’un club de jazz, travessa un carrer sota la pluja, camina cinc metres, veu una noia immòbil repenjada xopa a la barana d’un balcó i li diu un ei, m’han dit que et porti això. Té.

17/11/09

Balcó I


La cara pàlida donava senyals de no hi ha prou sol a la meva vida. Aquella noia semblava voler sol i no saber on buscar-lo. Ulls rodons color terra i els llavis entreoberts, astorats. La cara com en una pregunta. Si la toco s’enfonsa, jo que vaig pensar. I ella que llavors es va recollir els cabells en una cua llarga i es va posar unes ulleres de sol enormes. Va mirar endavant i va somriure. Ja me la sabia jo aquesta. La meva mà i la seva mà es van trobar en el moviment d’obrir la porta del balcó. Dues passes, dos segons i vaig començar a notar el sol. Si em moc m’enfonso, jo que vaig dir sense arribar a sentir-me. No passa res, vaig continuar, algun dia no caldrà assajar somriures i ens podrem treure les ulleres. Algun dia no caldrà que ens les haguem de posar per plorar tranquil·les. I el vent que em mou el serrell. I el vent que m’asseca, m’encartrona i em pulveritza. Sol. Vida. Somriure. Ulleres. Plorar. Balcó. No, balcó no. No vull cap balcó. Vent. No vull cap balcó. Vull un terrat. Terrat. Somriure. Ulleres. Somriures del terrat. Sol. Sola. Sense terrat. En un balcó. Vent.

29/9/09

Salvador

En acabar el concert de jazz el trompetista va baixar a saludar-la. En Joan l’esperava a la porta i la conversa va ser ràpida. Alegre. Uns petons, una abraçada, unes dobles felicitacions i un adéu, que vagi bé. I en el moment de girar-se per marxar, mentre feia una senyal a en Joan per dir que sí, que no patís, que ja marxaven, el trompetista de jazz li va deixar caure un, estàs bé? Sí, va dir ella. Només que tot això m’hagués agradat que fos amb tu, va pensar.

26/9/09

Res de bo


En Sergi Tizón a vegades se sentia tant sol que es posava a multiplicar.
Trespernouvintiset.
Noupervintisetdoscentsquarantatres.
Vintisetperdoscentsquarantatres, això ja estava millor, era una de difícil i el mantindria aïllat una bona estona.
En els espais de càlcul sentia almenys que coneixia el procediment. I de pas deixava de sentir totes les subconverses que notava vers ell. Les mirades amb teló de fons inquietant. Les conspiracions per excloure’l del cercle. Tot existia perquè ell ho veia, ho podia percebre. No era tonto, ell.
En Sergi Tizón tenia la mateixa edat que la Virginia, la nena de rínxols que l’ajudava a acabar amb la multiplicació, quan la cosa se li enredava massa. De fet ara fa uns dies que veig la Virginia corrent amunt i avall amb una calculadora perquè es veu que les operacions cada cop són més incalculables. I la veig molt preocupada. Parpelles avall mirant de reüll. Ella sap perfectament que quan algú es posa a multiplicar d’aquesta manera no pot voler dir gaire res de bo.

16/8/09

Veu que crida

***participació al 121è Joc Literari de Jesús M. Tibau a tens un racó dalt del món ***



Volto per carrers que han deixat de ser i on han caigut construccions noves. Els meus records tenen feina. M’assec sobre una pedra. Allò era casa meva. Jo tenia la clau d’aquella porta que ara cau a trossos i havia netejat cada matí els graons del jardí on ara ell insolent com si res descansa. Quatre potes penjant que sovint en són set ensenyen les urpes amagades. Allò és casa meva. I ell com si res. Ulls traïdors tancats. Llàstima de blau i lila elèctrics. S’obre dins meu la ràbia. Odio els animals que tafenegen pels meus racons amb aparent sense consciència. M’assec sobre una pedra i a la bossa en porto una altra. La trec, l’aixeco amb força per sobre meu i la deixo caure amb força sobre el morro de bigotis endormiscats. En el silenci d’estiu no sento res més que un cop fort dins el meu cap. L’agafo per la cua i el llenço rere el marge. I he volgut dir que llenço l’animal, el cap estic condemnada a portar-lo a sobre. Veig la Virginia de lluny que inmòbil em diu alguna cosa que no entenc i que acaba amb perdent. Ni me l’escolto. Hi ha massa béstia espaterrada indiferent sobre el dolor.

7/8/09

Trobo a faltar la teva samarreta


Volia escriure quatre paraules que ho resumissin tot perquè ja és tard. Tinc són però recordo els mil·límetres de pell i les mans sota la samarreta. Tot és avorrit però tu rius quan t’ho explico i de cop se’m confons amb els altres. Tinc diferents residènces al cor i sovint les visito i llavors escric. Ara he perdut una història que anava d’una noia que des de l’altra vorera del tramvia quedava atrapada en els ulls d’un noi amb barba i amb cabells llargs. L’he perdut just en el moment en el que anaven a començar a parlar. Potser això són les quatre paraules que volia salvar. Que ella i ell hi són. Que han pujat al tramvia i a hores d’ara parlen. Que si tanco els ulls li podré donar la mà i si estic de sort sentir els mil·límetres. Que quan tanco els ulls visc en altres cases de pisos i escales i ascensors i avions perduts. Que la Virginia m’ha dit que quan dormim en un món estem desperts en un altre i a la inversa.
Que jo penso que sóc d’un altre món i que trobo a faltar la conversa que ens durà a dormir junts. Dormir. Somniar. Samarreta. A vegades em passa com a les meves històries. Em perdo.

28/7/09

Pèrdues

Un dia se’m va obrir un llac dins meu i des de llavors que no sé com fer-m’ho per tancar-lo. Un dia vaig decidir acompanyar la Virginia i explicar-ho sobre paper. Hi ha dies que m’agradaria fer l’explicació en entorns quotidians i converses trivials però només em surt parlar de llacs, de cocodrils, interruptors i pedres. Suposo que hi ha forats que no els saps tapar de cap més manera. Suposo que hi ha pous als que només hi pots baixar fent la vertical mentre gires en circumferència.
Ara que la Virginia i jo portem soles uns quants dies tinc la sensació que la conec des de sempre i que l’entenc molt més. Avui, mentre menjàvem pizza a la plaça, m’ha explicat la història d’un nen que es diu Wolfgang. La cosa va així: es veu que viu a les muntanyes en una casa de sostre perpendicular. Té una taula d’aquestes per fer surf a la neu i quan baixa els caps de setmana a vegades la truca per anar a jugar al parc. Però la Virginia mai té temps i en Wolfgang sempre hi acaba anant sol. Allà juga amb la seva ombra a tirar pedres i córrer a veure qui l’agafa primer. Solen quedar bastant empatats. Quan torna a casa passa per davant el balcó de la Virginia, xiula, li llença una bosseta amb pedres i li diu que són les que ha guanyat l’ombra. La Virginia para de mastegar i es treu de la butxaca unes quantes bossetes de roba marró plenes de pedres i me les ensenya mentre les deixa sobre la taula. Segueix mastegant i es posa a plorar. Fa molts dies que en Wolfgang ja no ve al poble, se n’ha cansat i ja no té temps li va dir com de lluny. I mentre una llàgrima gruixuda rodola galta avall i es dilueix sobre la pizza, la Virginia em mira i em diu que el pitjor és que fa dies que va al parc per almenys poder conèixer l’ombra i tornar-li les pedres però que allà no hi ha ningú. És hivern, la boira fa dies que no ens deixa veure el cel i ningú té ganes de córrer pel parc, li dic jo en un intent inútil i ridícul de consolar-la. Miro les bosses sobre la taula i recordo un moll de fusta en un dia d’estiu mentre en Wolfgang i jo llençàvem pedres sobre el llac. Recordo que jo tampoc en tenia de temps i que ell també un dia va deixar de venir. Des de llavors l’he trobat a faltar moltes vegades. Per això quan m’invento històries hi poso el seu nom, és la meva versió de guardar-me les pedres a la butxaca per anar a buscar la seva ombra. Abraço la Virginia i li faig un petó. Hi ha pèrdues per les quals no sé si mai arribarem a plorar prou.

27/7/09

Interruptors

A vegades tinc la sensació que a dins meu hi ha un interruptor que no funciona. Que ha d'haver-hi un cable que es va petar fa temps i que només amb una mica de celo ja ho tindríem. A vegades tinc la sensació que estic molt aprop de fer les paus. Amb mi mateixa. Amb la Virginia. Amb ningú. No sé. Ara que ja sóc a Berlín no veig tants cocodrils quan travesso pel carrer. Els veig dins meu. Cocodrils interruptor. Interruptor no m'agrada estar sola. Interruptor vull tenir èxit. Interruptor vull saber qui sóc. Interruptor no volia perdre el 87 del passeig de sant joan. Interruptor per què quan camino a vegades ploro. I estic a punt de tornar-ho a fer però aixeco la vista i davant meu sentat a la barra hi ha un noi d'ulls petits i escabellat amb les galtes ben vermelles i que a les 12 del migdia ja va per la tercera gerra de cervesa i fa cara d'estar molt perdut. A mi em falta un interruptor, però aquest fa pinta de tenir tot un curtcircuit. I comença a parlar sol i jo recordo que també tinc l'interruptor he de salvar el món i m'aixeco i m'assec al seu costat i li dic hola i ell em mira i no em diu res. Ara que sóc al seu costat veig que a l'altre tamburet hi té una caixa d'eines. L'obre, en treu quatre interruptors, una mica de celo i un tornavís. Ara jo el miro i no li dic res. M'ho poso tot ràpid a la butxaca i marxo corrents. La bicicleta vola sobre el passeig del riu. La Virginia em pregunta què em passa i veig un campanar que em recorda la meva àvia. Necessito uns llençols i uns braços. Clic. Aixeco la vista i davant meu a la barra la renglera de clients és totalment una altra. A les taules la gent ha deixat d'esmorzar i ja dina. Són les quatre de la tarda. Clic. Clic. Clic.

11/6/09

Cocodrils

***a tots vosaltres que m’heu animat en els primers dies de la virginia
***a l’allan i el seu isòpode

Avui travessava el carrer i sota els meus peus he vist que tot eren cocodrils. He intentat fixar la vista endavant però era massa tard, feia massa mal, era tan insoportable. Volia parlar, mirar al voltant, fer veure que no passava res, volia ser diferent, enginyosa, sobresortir. Volia arribar a l’altra banda de la vorera. És això. Volia arribar a l’altra banda de la vorera només per veure com es veia el carrer des d’allà; per respirar, prendre noves perspectives, aquestes coses. Volia parlar i explicar això sense que ningú pensés que això és producte de la meva imaginació.
Suposo que tothom m’entendria millor si digués que em dic Virginia. Que aquest matí he decidit abandonar casa meva sense agafar les maletes i he anat a l’estudi a tancar els tractes de l’empresa que m’havia de dur a Berlín. Que a vegades sembla que faci les coses rotllo pel·lícula de diumenge a la tarda, però que em sap greu informar al personal que la vida sol seguir uns paràmetres més aviat vulgars i que la gent en versió original subtitulada també té tardes de diumenge i fan servir les paraules rotllo i personal. Que quan he arribat a l’estudi la Clara ha tingut la decència d’avançar-me que el fill de puta del seu germà s’havia apuntat el tanto i que ara ja corria preparant a correcuita l’equipatge; i que la mateixa Clara no m’ha cregut quan li he explicat que venia sense res per tancar els tractes i marxar, també, sense res; que no m’inventés històries per fer-me la víctima m’ha dit, que ahir vaig dir ben clar que no pensava anar enlloc jo, que l’únic que jo volia era viure la vida sense complicacions i, a poder ser, amb en Marc. Que el seu germà marxava per no patir més. I jo intentava no veure les seves paraules com un atac però pensava en el seu germà i enlloc de veure la seva cara hi veia la d’un cocodril; i la d’un altre, i un altre, i una altra, i una altra, la de tota la canalla de puta (per ser correctes en política) que m’havia anat trobant pel camí des de que vaig començar a tenir bones idees i va començar a funcionar l’estudi. Per això ahir l’únic que volia era estar a casa amb en Marc. Però aquest matí resulta que ja no, que ho he vist diferent. I es veu que això no es fa, la gent això no ho entén. La Clara no ho entén diu. És que l’única manera de funcionar en aquest món deu ser anar en línia recta, li dic jo, que altibaix deu ser una paraula per designar topografies de serralades o què, li contesto amb un to força alt i els ulls ben oberts i esbatanats, per ara normalitzar-me també lingüísticament. Que a mi l’únic que em passa és que m’agrada viure, ara continuo, i que tots ells són uns rancis hipòcrites de merda. I estava dient “da” i la meva taula es va obrir en un forat d’escala assimètrica i vaig començar a baixar com penjada del sostre i vaig recordar que a mi això em feia molta por i que per favor volia baixar d’aquí.
Un cop a l’enrajolat de la vorera he intentat recular per poder acabar la història en format normal, però el semàfor era verd i jo volia travessar i llavors ha estat quan sota els meus peus han començat a sortir tots aquells cocodrils. Què en faré suposo que ho decidiré més endavant. Pacplacplacplacpccctpct. Cada cop plou més fort i val més que no m’encanti.

11/5/09

Mareig

Cada cop que deixava de respirar li venia un mareig. El cor li pujava al coll i li tornava a caure de cop fent mitja voltareta. Volia ser forta. La seva àvia estava dient adéu i no era moment per espantar-se. Tocava ser forta. Però es marejava. La seva àvia estava dient adéu i no era moment per espantar-se. Volia ser forta. El cor li pujava al coll i li tornava a caure de cop fent mitja voltareta. Cada cop que deixava de respirar li venia un mareig.
Que recordés bé, això va passar un parell de vegades, com una onada. Llavors va tocar anar a dinar. I sense saber com es va trobar sentada en una taula amb tot de familiars que feia anys que no veia i dels que no recordava ni el nom. Un d’ells li va demanar si en Martí no havia vingut perquè treballava. I ella va tardar una bona estona en accedir al seu record de qui era en Martí. I va resultar ser un nòvio de la facultat. I es va posar a riure i va deixar anar un absurd ens hauríem d’actualitzar més sovint i va seguint mastegant mentre esperava que sonés el telèfon i li digués que no s’espantés, que tot havia acabat, que ara tocava ser forta.
Quan el telèfon va sonar ella era al replà, com a punt per marxar. La seva àvia havia dit adéu i l’esperava sense respirar. Vale, va dir. Es va cordar la jaqueta gris amb caputxa, va posar les mans tancades en un puny dins les butxaques i va baixar les escales. Va recórrer tota la vorera fins arribar al revolt que encetava la pujada. Tot això era tirant cap a la dreta. Sortint a la dreta, després pujada un altre cop cap a la dreta i tercer edifici començant per la dreta. Els punys tancats amb força dins les butxaques. Dos, sis, vuit, onze escales. Un pes a dins que s’extén com si enrampés cap a fora. Una casa amb una porta verda. Una àvia. La cara enrampada com a punt de marejar-se però ara en versió diferent, versió tensió. Un número d’habitació. Rostres preocupats mirant-la. Potser millor que no entri. I entra.
Va entrar a l’habitació i es va abraçar a la seva àvia. Tothom va marxar i es van quedar les dues soles. Només ella respirava, però la resta ja no era mareig sinó calma. Aquí va decidir que després de morir no hi ha res. Que la vida i la mort són el mateix. Que tu pots morir i presentar-te cada dos segons a la vida d’un altre. Que hi ha gent viva ben morta dins teu. Que quan ens morim deixem de respirar, tanquem els ulls i la resta no és mareig sinó calma. Que simplement marxes per quedar-te. Pensava això mirant enlloc i, per primer cop, va veure la Virginia. Una nena petita amb cabells arrissat despert. Una nena d’ulls circumferència absorvent. No la coneixia i en aquell moment no li sabia el nom, però va saber que era casa. La casa de la porta verda que aviat perdria. I la Virginia li va explicar així una mica per sobre com anava tot plegat. Que ella i ella eren la mateixa. Que elles eren jo i que jo era elles. Que jo també hi era allà. Que ella també havia perdut la seva àvia i que volia una pedra. I que si jo li podia anar a buscar. Al terrat de la casa de la porta verda, que era on vivia la seva àvia. Em va donar una adreça que em sabia llargament de memòria. La Virginia tenia raó. Allà només hi havia una persona abraçada a la meva àvia. Només una persona havia arribat amb les mans en un puny a les butxaques. Només una escriu, una veu, una va a buscar pedres. Allà només hi era jo. Però m’estava marejant molt i sola no hagués sapigut com fer-m’ho. Acabava de perdre una àvia, sabia que després perdria una casa i en dos segons em vaig construir una Virginia per salvar-me. Els espais que ens muntem dins nostre són el lloc més segur on refugiar-se.

10/4/09

Cauen gotes

Cauen gotes. Pacpacpacpac tctctctctctctc. Fa dies que no veig la Virginia. Amb tanta pluja es deu haver quedat a casa seva. A mi la pluja m’estressa força. I més avui. M’he llevat, he posat els peus a terra, he mirat per la finestra i he vist un forat a l’horitzó. No es pot estar tan bé. La felicitat t’atonta i no et deixa fer res. Deixes de veure Virgínies i comences a veure forats. És així. Arreglem-ho doncs.

He baixat les escales despullada, he entrat a la dutxa, m’he depilat, m’he posat crema d’olor llimona, he estrenat roba interior, m’he arreglat. Arrecades. Rímel. Gloss. Un bon pentinat amb el secador. Melena llarga i ondulada. Faldilla vermella, llarga i acampanada. M’ho repenso i em torno a desvestir. Em quedo despullada davant el mirall. Agafo les tisores i faig allò que he vist fer a tantes pel·lícules. Em tallo els cabells. Em torno a vestir. Els cabells que m’han quedat per la roba em piquen i trobo a faltar la meva melena. Agafo aire. L’aguanto mentre marco un número de telèfon. I ara no sé com dir-ho això. Resulta que truco a la persona que m’ha tornat a fer creure que aquesta història de l’amor és certa i li dic que no la vull veure mai més, que tot això és massa irreal, massa vulgar, massa pesat d’aguantar. La persona que m’ha tornat a fer creure que aquesta història de l’amor és certa no entén res, em diu que m’esperi, que en 5 minuts és allà i parlem. Buf. Com sempre. Ara ve la reconciliació i el final feliç. Agafo el bolso, el tabac que mata i les targetes de crèdit. Surto de casa i faig un cafè amb llet al bar de davant de casa. Deixo el cafè amb llet a mitges i corro cap casa. Obro la maleta i hi llenço a dins una síntesi de la meva vida. Truco un taxi i desconnecto telèfons, endolls, llums, aigua i comptadors. Me’n vaig. A Berlin. Potser allà puc veure més sovint la Virginia.

17/3/09

Història de vida

He de resumir la història de la meva vida en 7 imatges. Penso, de cop, no em sorprèn, però, que si la història de tota la meva vida acaba determinant qui sóc, aquí hi ha una casa que ocupa l’argument central de la pel·lícula. He de reflexionar sobre tres frases que s’han escrit sobre el tema aquest de que cadascú és la seva pròpia història. Després de reflexionar ho he de passar a escrit. I escric això. No sé si al professor li semblarà bé. El professor coneix la Virginia des de fa temps. No es sorprendrà. Molt bé doncs, continuem. Ara venen les tres frases.

McAdams (2001): Una persona és entre altres coses, una història
Murray (1938): La història de l’organisme és l’organisme
Erikson (1968): Trobar la història és descobrir la identitat

I torno a pensar en la casa. Torno a veure fotografies del Passeig de Sant Joan 87. Una persona és entre d’altres coses, una casa. La història d’una casa és la casa un cop abandonada. Trobar la història és descobrir la identitat. Perdre una part de la història ajuda a descobrir la identitat. A plantejar-se-la, a reforçar-la. A vegades l’únic punt en comú de les 7 fotografies és una casa. Ara mateix la meva fotografia número 7 és la casa. La història que puc muntar de la meva vida a partir de les fotografies (també hi ha frases per completar, qüestionaris i altres maneres de construir-la) sempre serà la meva història segons el meu subjectiu i parcial punt de vista. Com la visc i, sobretot, com l’explico determinarà en gran mesura com sóc i qui sóc (la història de l’organisme és l’organisme o una persona és entre d’altres coses, una història). Des del 22 de juny del 2008 que vaig en Rewind, he reculat sovint per entendre la meva història i repassar-la. I he trobat qui sóc, fins ara (trobar la història és descobrir la identitat). En aquest moment jo sóc la suma de tot el que he viscut fins aquest moment. En el mateix instant que afegeixi un nou element a aquesta operació apareixerà un nou resultat, un nou jo (aquesta és meva). I ara ve el millor. Ara ve quan a McAdams, Murray i Erikson hi afegim Berne. Eric Berne ens explica la teoria dels guions de vida que s’estableixen en el nostre subconscient i que s’escriuen a partir dels estímuls que rebem de les figures parentals i experiències viscudes en els primers anys de vida (els primers anys de vida ja em preocupaven des de sempre però ara m’estan començant a acollonir). Aquests guions ens dirigeixen. Però només si ens abandonem al paper d’actor. En un moment determinat podem revisar la paperassa i posar-nos a dirigir. I aquí ve el sacrifici d’un gran director: ser capaç de renunciar allò que ja se sap que és a favor del què es pot arribar a ser. La història som nosaltres, però nosaltres podem canviar la història. Jo vaig perdre el 87 del Passeig de Sant Joan poc després del 22 del juny del 2008. Vaig perdre la casa que era la meva fotografia número 7. Vaig perdre l’últim racó que em quedava d’aquell poble de la meva fotografia número 1. Però abans de perdre-ho tot em vaig escapolir cap el terrat de la casa i em vaig endur la pedra que aguantava la porta del terrat. La vaig plantar al prestatge de la meva habitació. Vaig començar a escriure. Vaig conèixer la Virginia. Em vaig construir un 87 dins meu i vaig fer de la meva vida una casa que ja mai més ningú em prendrà.

6/3/09

El més important és pintar rajoles

Bones notícies: L’autoestima fluctua. Ho he après aquesta setmana a la classe de Construcció del coneixement. Cadascú de nosaltres té una percepció diferent de si mateix segons el context en el què es trobi (barrets en dic jo). El grau d’importància que otorguis a aquest context i l’autopercepció que hi concebis acabaran determinant la teva autoestima. El trucu del mendrucu. Si creus que ets un megacrac pintant rajoles, només cal que t’enganyis a fons i et repeteixis fins avorrir-te que en aquesta vida no hi ha res més envejable que ser un bon ceramista. Autoestima a prova de bombes garantida. (Nota: és allò de que quan algú et repeteix molt sovint una cosa és que necessita creure-s’ho molt. És allò d’un pobre desgraciat o desgraciada intentant aplicar el trucu del mendrucu).

Males notícies: el trucu del mendrucu no funciona. La determinació de quins contextos de la teva vida són els més importants se’t queda gravadeta durant el primers anys de vida, quan encara és massa aviat per anar a classe de Construcció del coneixement.

La Virginia és petita. Està en els primers anys de vida. Parlo amb ella i em diu que per ella el més important és agradar als altres, sentir-se reconeguda davant d’ells. I que no li vingui amb trucus del mendrucu per que ella ja sap que no funcionen. Que no li vingui amb el rotllo de pintar ceràmiques per que a ella se li repixen les ceràmiques. Fan pena les ceràmiques, em diu. I me la miro i no li sé respondre. Em quedo quieta. En blanc. Sobre els dos pams de terra àrida i amb un horitzó gris i indefinit davant meu. Quan ets petit dius veritats però també acabes afirmant solemnes bestieses. Si almenys la Virginia deixés que en Sergi Tizón fos amic seu, aquest li explicaria que sentir-se reconegut pels altres no és una ocupació, no és un context, no és un barret, que aquí cal anar a la pràctica, i la pràctica són coses com pintar ceràmiques. Però la Virginia va a la seva puta bola, i a vegades no la suporto.

Ja veig que quan la Virginia s’hagi fet gran m’hauré de buscar un lloc on fer les paus amb ella. Mentrestant trucaré els meus sergitizóns per anar a fer una birra. I farem un xin-xin, solamente.

1/3/09

Pianegonda & Zara

He perdut un collaret de plata de la marca Pianegonda. Un collaret dels bons, que se’n diu. De disseny. Dels que quan te n’adones que l’has perdut el cor et fa una mitja voltareta cap endavant. Me’l va regalar una persona molt important. Una persona Era. Era molt important. Era el futur. Era el noi perfecte. Era moltes coses que, com és fàcil deduir, no han acabat sent. Me’l vaig deixar al Zara (el collaret). Sempre perdo collarets quan m’emprovo roba. I fa dies que penso en el collaret. En que era molt maco. Que era molt bo. Però no truco al Zara. Com si sabés que aquesta ha estat una oportunitat única per desprendre’m. Com si temés que si truco la resposta serà que sí, que el tenen allà, que (contra tot pronòstic) me’l guarden. Hòstia tu. Ara resulta que aquell collaret que lluïa amb tant d’orgull i tant d’èxit en realitat em feia nosa. Doncs vaia. Fa molts anys em vaig deixar al tren Vic-L’Hospitalet del Llobregat la bufanda que la meva besàvia (moltíssims més anys enrere) havia teixit per la meva mare. Me’n vaig adonar en ser a l’andana. Cinc segons i ja hi tornava a ser, a l’andana. Amb la bufanda. Amb el cor bategant a mil i amb el dolor del cop sec de la porta del tren tancant-se sobre la meva espatlla esquerre. Si en sortir del Zara me n’hagués adonat d’això del collaret Pianegonda a l’emprovador, jo diria que hagués seguit caminant fent-me la dissimulada. Dissimulacaramula, que diu una meva amiga. Dissimula cara mula que la complicación es tuya.

Respirar

Avui he sortit al carrer i he notat que respirava. A vegades se’m fan unes boles al pit i em costa molt. Em pesa. Faig un repàs mental de preocupacions i el cap se m’omple ràpid. Però avui m’ha donat per respirar. I no sé. No sé perquè respiro. Però la Virginia està allà asseguda i em mira somrient. Em sembla que està contenta.

Llista de sospitosos

Avui he anat a veure els Reis. Els de l'Orient, els que porten coses a la gent. Les passes s'afanyaven per agafar lloc en primera fila, la Virginia corria davant meu i em donava pressa. Que comencen a les 7 em deia, afanya't! Gent i gent sortia de tot arreu i s'escampava en una doble filera, infinita i endreçada a la vora de carreteres i voreres. I de cop el so d'una sirena, i unes flamarades al fons. La Virginia s'inclina bruscament sobre la barana d'alumini que acordona el nostre tros de vorera, endreçat i infinit. Ja venen! Ja venen! Tinc papallones a la panxa i estic impacient, però miro a la Virginia amb aquell aire d'estar per sobre de tot que fem servir a vegades els adults quan mirem els nens. He somrigut, no he estat pas desagradable, però se m'escapa certa condescendència. I a l’estómac hi tinc papallones. Ja les fem els grans aquestes coses. I llavors de cop i sense saber com apareix davant meu una carrossa amb un rei que és mag i que porta molts regals i em pica el nas com quan estic a punt de plorar i se m'obren els ulls com plats i ja no sé què fa la Virginia perquè m'és igual estic flipant encara serà veritat que tots aquells regals no són de paper cartró i estan plens amb tot allò que sempre hem volgut i hem desitjat.

I em quedo allà. Parada. Els Reis de l'Orient existeixen. I em torna a picar el nas. I m'agradaria quedar-me allà per sempre més. Però tinc un cervell que no em funciona bé i que de cop em puteja i em recorda que tinc una Visa en números vermells per culpa de tots aquells regals que ara em pensava que els feien els Reis de l'Orient i es veu que no, que els faig jo, i que els del banc passen de fer màgia a favor meu, tot i que tenen més pasta que tots els reis junts. Ja els hi val. Ja ens val a tots plegats.

Avui he anat a veure els Reis amb la Virginia i ara estic embolicant regals. Abans m'he aguantat les llàgrimes però ara ja no puc. Em cauen malament els del banc però jo no paro de comprar. Tinc un pis amb rentaplats i un iPod connectat a un MacBook. Visc a Occident, una part del món on pots comprar sense tenir i on la preocupació per no anar depilada s'accepta com a preocupació acceptable. A Orient, d'on he arribat a creure que venien els reis a portar coses a la gent, s'estan matant a hòsties. A trets, millor dit. A bombes, directament. A hores d'ara a Orient hi ha moltes Virginies mortes. I ja m'és igual de qui és la culpa (tot i que tinc llista de sospitosos).

Línea recta

Estic sentada en un bar. Hi ha llibres i fum i cafès. Aïllament. Un amic de la Virginia es despedeix després d'haver-me parlat d'una brúixola i d'un tal alexrovira. Us el recomano (té un llibre).
A vegades entres en la vida d'algú i es desemboquen els mecanismes d'un tsunami.
D'altres, entres en la vida d'algú i tot segueix pla i en suspensió (armònic, en diuen alguns).
"La inestabilitat t'obliga a activar la brúixola que t'indica cap on has d'anar", torno a pensar en l'amic de la Virginia.
Dubto seriosament que algú mai t'agraeixi de tot cor (aix) haver-lo acompanyat en la línea recta.