19/12/08

Mètodes científics


Ara quan em feliciten hi ha una persona que no hi és. De fet ara tinc una sola raó per la qual m’agradaria tornar a abans. Ara, des de fa unes setmanes, la Virginia se’m presenta cada dia amb un nou amic sota el braç. Es veu que ara hi ha una cosa que es diu Facebook que et retorna aquells amics que havies perdut i que no sabies que eren amics teus. Aquells amics amb qui comparties ànima però no havies vist mai. La col·lecció particular del que en un viatge a València vaig decidir que en diria Sergistizóns. I és que el pas del temps converteix les coses en fenòmens estranys. Diu la meva professora de Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia que quan mires enrere les coses es veuen diferent i que la retrospecció, per tant, planteja dubtes en termes científics. Ho apunto a la llibreta i decideixo que no hi vull reflexionar per veure si crec que és cert o no.

M’agrada fabricar records.

No sé si m’agrada deixar que la Virginia em porti tanta gent a casa.

Em tranquil·litza saber que en l’edat de la Virginia tenia tots aquests Sergistizóns amb mi.

Els records millor no tocar-los.

El Facebook és una màquina del temps.

El Facebook només et permet agregar els vius.

El Facebook no t’informa quan algú es mor.

Jo em pregunto qui m’avisarà si algú dels meus contactes del Facebook i de l’agenda de telèfons es mor i no tenim cap amic en comú.

Jo em pregunto com un amant se n’assabenta que l’altra amant s’ha mor si ningú, absolutament ningú fora d’ells dos, coneix aquella relació i un viu a Tokio i l’altra a Nova York.


Avui celebro anys i hi ha una persona que no hi és. Unes quantes més que no hi són i jo no sé. Per sort ja he fet l’examen en Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia i podré deixar la reflexió per més endavant. O deixar-la dins la llibreta.

11/12/08

Strassenbahn


Duia una faldilla campana vermella. La resta negre i ajustat. Els cabells recollits en una cua i els ulls aquosos pel vent amb la mirada fixa en un punt inexistent de l’horitzó. La cara rígida pel fred. El semblant rabiós, en podríem dir també. Al seu voltant un oceà en tempesta i als seus peus un dos per dos de pam de roca seca i àrida. Suspensió en el no res. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o volar. O no, volar no. Torne’m-hi. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o buscar-se una aixada més forta i resistent per seguir picant contra el mur. Però per picar contra un mur has de tenir clares unes quantes coses.
Has de contactar amb la persona que l’ha construit, estaria bé conèixer-ne bé el material.
Has de saber per on picar i per què piques, no seria gens agradable trobar-te de cop a l’altra banda i observar que tornes a estar enmig de la tempesta suspesa en el no res amb dos pams de terra sota els teus peus.
El problema és que tot plegat em fa molta mandra. Miro la Virginia mentre s’entreté a saltar rajoles sense trepitjar la ratlla del seu precipici particular. Un tranvia que passa aixeca un petit remolí d’aire fred i ella intenta desesperadament aguantar l’equilibri. Cau a terra i en mig segon ja torna a estar de peu, de nou enmig de la rajola i amb el cabell esbutllat i en actitud de guerra. “Strassenbahn dumkopf!!!!” , crida a tot pulmó. Deixa passar un segon, paralitzada en un joc de les estàtues, i esclata a riure. “Són burros aquests tranvies”, em diu, “sempre em fan caure”. M’observa. Un, dos. “A tu no?”. Un, dos. “Què fas aquí tan quieta?”. Un, dos. Ara pregunto jo. “Què vols ser de gran?”. I la Virginia arrufa el nas, aixeca les espatlles, em mira, mira al terra, torna a saltar rajoles, para, em clava la mirada. “Pf. No sé. Depèn”.
Pf. Doncs estem arreglats.