23/12/09

Número de telèfon



La Virginia m’explica moltes coses mentre esmorzem.

Avui m’ha explicat que els seus pares havien decidit canviar-la d’escola i que ahir va ser el seu primer dia. Li agradava molt l’escola. Tenia un pati de columnes, unes escales enormes que acabaven en una baixada plena d’arbres, passadissos molt amples, llum, espai, i mestres que reien. També té una pista, m’ha dit mentre jugava concentrada amb el cereals dins el bol. No m’ha mirat ni un segon. I dic no m’ha mirat perquè ha seguit parlant i m’ha explicat que a l’hora del pati les nenes l’han portada fins allà, a la pista, i li han dit un mira, veus aquell nen jugant a futbol? Es diu Sergi Tizón i és el que ens agrada a totes. I encara sense mirar-me la Virginia ha agafat una cullerada de cereals i mentre els mastegava ha seguit parlant dient que les nenes tenien raó, que ja es veia que era el més guapo i que a ella també li agradava però que si agradava a tothom a ella millor que no li agradés, que ja li agradaria un que no agradés a ningú, que no volia ser com totes les altres nenes. Fins aquí bé. Molt bé. Fantàstic. Encara la salvarem aquesta. Jo obria i tancava pots de mermelada, sucre i patés. I me l’escoltava mentre feia esforços perquè no se m’escapés el riure. Em menjo primer el paté amb el suc o em prenc ara el cafè abans no es refredi tot i que jo el vull combinat amb la mermelada i hauré de deixar el paté per al final i a mi m’agrada començar per salat i acabar amb dolç. I anava per triar suc i paté primer quan la Virginia ha parlat en mode baix i ràpid per afegir que total, si totes les nenes van darrera seu, a l’última que farà cas serà a mi. I m’he quedat quieta, immòbil, en silenci, mirant la Virginia sense gosar-me moure ni respirar. Telèfons.
Telèfon.
De cop el menjador s’ha omplert de telèfons que sonaven a l’hora i que deien un hola sóc en Sergi Tizón que vull parlar amb la Virginia, que vull saber perquè no em fa cas, que he decidit que m’agradi la nena aquella que sempre juga a futbol, perquè total la Virginia ni em mira, i ei hola sóc en Sergi Tizón que encara dic que m’agrada la nena del futbol però a mi només m’agrada la Virginia, que tothom es pensa que la nena del futbol és la que ha guanyat el concurs de rols envejats de la classe, però que jo sé que l’ha guanyat la Virginia aquest concurs, que cada dia la persegueixo en bicicleta cap a cole per explicar-s’ho, però que ella no m’escolta i només riu i parla d’un nen que no agrada a ningú ni a ella mateixa i que bé, en fi, que si vol seguir pensant que ella no guanyarà sense ni haver-ho provat doncs que ella mateixa, que quan sigui gran ja la tornaré a trucar i li explicaré que encara penso en ella, que a mi m’agrada una altra i que a ella ja sé que també li agrada un altre, però que sàpiga que havia guanyat el concurs de rols envejats de la classe, que no ho oblidi, que encara hi és a temps. Li diràs, oi? Diga-li que ha guanyat el concurs, si us plau. És important.
He recollit la taula i la Virginia ha començat a abrigar-se per marxar. Després de gairebé cinc minuts de silenci ha vingut cap a mi i m’ha preguntat, et trobes bé? T’estava explicant això del nen aquest de la meva classe i has deixat d’escoltar-me. Ja t’he dit que no pateixis, que ja he decidit que m’agradaria un altre, val? I l’anava a estampar contra la paret, però he recordat que era una nena. I també que falten pocs dies per Nadal i que encara sóc a temps de regalar-li un telèfon. Un número de telèfon. Així m’estalviaré de netejar tota la sang.