2/4/11

La corrent imposada


Per en Toni, que amb paciència i generositat m’acompanya en els viatges a contracorrent.


Avui he anat a córrer. En les primeres passes no sabia ni on anava, però m’ha vingut així i m’he fet cas. Altres vegades m’han vingut ganes d’agafar avions i desaparèixer i també m’he fet cas, o sigui que he pensat que donar voltes a la ciutat tampoc no podia ser tan greu. No podia ser tan greu si pensem que no sabia on anava, recordem-ho, ja ho he dit al principi. I ara que ningú es faci el dissimulat. En aquest món, posar-se a córrer sense saber on es va és pecat. Tot ha de voler dir i tot ha de voler ser.

Desafio doncs el corrent imposat i em calço sabates sense destí. Cent metres i em paro davant un arbre. M’hi he quedat calculo que una hora, ben quieta. No feia res. No esperava pas que em vingués cap inspiració. No tenia cap intenció de provocar. Simplement no feia res. Un policia m’ha cridat l’atenció perquè no ha vist la meva actitud gaire clara. Es veu que estava provocant una petita distorsió en el corrent imposat, però encara no hi ha lleis en contra i no m’ha pogut acusar de res. I juraria que mentre marxava l’he vist riure.

Passa l’hora i decideixo saltar. Salto tan amunt que la ciutat sota els meus peus deixa de tenir sentit, passo la segona hora ballant i la tercera no la veig ni passar perquè semblo haver deixat l’òrbita del corrent imposat i no és fins la quarta que em noto baixar.

Per la baixada havia previst un paracaigudes, però a la bossa només hi trobo un skate i la cosa es complica més del que m’esperava. Hi trobo una mica l’aire, però en la baixada només aconsegueixo controlar un circuit en bucle que em té unes vuit hores ocupada. Tot això i totes aquestes hores i encara no he començat a córrer. Aparco la idea de la carrera i decideixo tornar.

Embruto les sabates al fang perquè si a casa explico la veritat de les meves últimes hores de recorregut no em creuran i posaran aquella cara de preocupats. Sobretot la part de que he estat ballant sobre la ciutat. Això es fa difícil de creure. O sigui que embruto les sabates com dic, faig unes quantes volteretes per suar i veig la Virginia al meu costat que em demana si li vull donar la mà. Està una mica esverada perquè diu que aquest vespre ha vist una dona volant sobre els teulats, duia una faldilla vermella i li semblava que anava molt enfeinada movent els núvols de lloc. No puc evitar riure i me l’enfilo a les espatlles per anar més ràpid, se’ns ha fet tard i vol ploure. Li dic que quan arribem a casa podem fer-ne un dibuix, de la dona voladora, i que si vol jo li escriuré un petit conte. La idea l’ha entusiasmat i m’ha començat a fer preguntes per anar creant el personatge. De camí em demana comprar xurros de xocolata abans no tanquin la botiga i això m’ha provocat un flaixback que m’ha dut a recordar la merceria del Passeig Sant Joan. Noto perillosament com els peus tornen a voler enlairar-se d’aquesta complicada corrent imposada, però m’agafo a la Virginia i apreto els peus amb força contra el terra. Mastego xurros intentant pensar que són de pastanaga i de cop em trobo explicant a la Virginia que sí, que la gent gran ja ho tenim aquestes coses, que quan ens veiem sobrepassats per les corrents arranquem a córrer, i que de córrer a volar és qüestió de segons.

Com ha anat, em pregunten quan entro per la porta. I explico que bé, que per ser el primer dia que provava de fer footing al vespre havia aguantat força, que sort que la Virginia m’acompanyava i així no se m’ha fet tan pesat. Suspir. Els de casa últimament suspiren quan parlo de la Virginia, no l’han vist mai i es pensen que me l’invento. Jo ja no sé qui s’inventa què o què s’inventa qui. Només sé que la realitat de corrent imposada se’m fa insoportable a vegades.

M’acabo els xurros i em poso a escriure el conte que he promès a la Virginia. Ella, amb aquest suspir que ha sentit des del replà, m’ha dit que avui prefereix no entrar, que si de cas un altre dia.

Potser demà provo d’anar a córrer.