17/3/09

Història de vida

He de resumir la història de la meva vida en 7 imatges. Penso, de cop, no em sorprèn, però, que si la història de tota la meva vida acaba determinant qui sóc, aquí hi ha una casa que ocupa l’argument central de la pel·lícula. He de reflexionar sobre tres frases que s’han escrit sobre el tema aquest de que cadascú és la seva pròpia història. Després de reflexionar ho he de passar a escrit. I escric això. No sé si al professor li semblarà bé. El professor coneix la Virginia des de fa temps. No es sorprendrà. Molt bé doncs, continuem. Ara venen les tres frases.

McAdams (2001): Una persona és entre altres coses, una història
Murray (1938): La història de l’organisme és l’organisme
Erikson (1968): Trobar la història és descobrir la identitat

I torno a pensar en la casa. Torno a veure fotografies del Passeig de Sant Joan 87. Una persona és entre d’altres coses, una casa. La història d’una casa és la casa un cop abandonada. Trobar la història és descobrir la identitat. Perdre una part de la història ajuda a descobrir la identitat. A plantejar-se-la, a reforçar-la. A vegades l’únic punt en comú de les 7 fotografies és una casa. Ara mateix la meva fotografia número 7 és la casa. La història que puc muntar de la meva vida a partir de les fotografies (també hi ha frases per completar, qüestionaris i altres maneres de construir-la) sempre serà la meva història segons el meu subjectiu i parcial punt de vista. Com la visc i, sobretot, com l’explico determinarà en gran mesura com sóc i qui sóc (la història de l’organisme és l’organisme o una persona és entre d’altres coses, una història). Des del 22 de juny del 2008 que vaig en Rewind, he reculat sovint per entendre la meva història i repassar-la. I he trobat qui sóc, fins ara (trobar la història és descobrir la identitat). En aquest moment jo sóc la suma de tot el que he viscut fins aquest moment. En el mateix instant que afegeixi un nou element a aquesta operació apareixerà un nou resultat, un nou jo (aquesta és meva). I ara ve el millor. Ara ve quan a McAdams, Murray i Erikson hi afegim Berne. Eric Berne ens explica la teoria dels guions de vida que s’estableixen en el nostre subconscient i que s’escriuen a partir dels estímuls que rebem de les figures parentals i experiències viscudes en els primers anys de vida (els primers anys de vida ja em preocupaven des de sempre però ara m’estan començant a acollonir). Aquests guions ens dirigeixen. Però només si ens abandonem al paper d’actor. En un moment determinat podem revisar la paperassa i posar-nos a dirigir. I aquí ve el sacrifici d’un gran director: ser capaç de renunciar allò que ja se sap que és a favor del què es pot arribar a ser. La història som nosaltres, però nosaltres podem canviar la història. Jo vaig perdre el 87 del Passeig de Sant Joan poc després del 22 del juny del 2008. Vaig perdre la casa que era la meva fotografia número 7. Vaig perdre l’últim racó que em quedava d’aquell poble de la meva fotografia número 1. Però abans de perdre-ho tot em vaig escapolir cap el terrat de la casa i em vaig endur la pedra que aguantava la porta del terrat. La vaig plantar al prestatge de la meva habitació. Vaig començar a escriure. Vaig conèixer la Virginia. Em vaig construir un 87 dins meu i vaig fer de la meva vida una casa que ja mai més ningú em prendrà.

6/3/09

El més important és pintar rajoles

Bones notícies: L’autoestima fluctua. Ho he après aquesta setmana a la classe de Construcció del coneixement. Cadascú de nosaltres té una percepció diferent de si mateix segons el context en el què es trobi (barrets en dic jo). El grau d’importància que otorguis a aquest context i l’autopercepció que hi concebis acabaran determinant la teva autoestima. El trucu del mendrucu. Si creus que ets un megacrac pintant rajoles, només cal que t’enganyis a fons i et repeteixis fins avorrir-te que en aquesta vida no hi ha res més envejable que ser un bon ceramista. Autoestima a prova de bombes garantida. (Nota: és allò de que quan algú et repeteix molt sovint una cosa és que necessita creure-s’ho molt. És allò d’un pobre desgraciat o desgraciada intentant aplicar el trucu del mendrucu).

Males notícies: el trucu del mendrucu no funciona. La determinació de quins contextos de la teva vida són els més importants se’t queda gravadeta durant el primers anys de vida, quan encara és massa aviat per anar a classe de Construcció del coneixement.

La Virginia és petita. Està en els primers anys de vida. Parlo amb ella i em diu que per ella el més important és agradar als altres, sentir-se reconeguda davant d’ells. I que no li vingui amb trucus del mendrucu per que ella ja sap que no funcionen. Que no li vingui amb el rotllo de pintar ceràmiques per que a ella se li repixen les ceràmiques. Fan pena les ceràmiques, em diu. I me la miro i no li sé respondre. Em quedo quieta. En blanc. Sobre els dos pams de terra àrida i amb un horitzó gris i indefinit davant meu. Quan ets petit dius veritats però també acabes afirmant solemnes bestieses. Si almenys la Virginia deixés que en Sergi Tizón fos amic seu, aquest li explicaria que sentir-se reconegut pels altres no és una ocupació, no és un context, no és un barret, que aquí cal anar a la pràctica, i la pràctica són coses com pintar ceràmiques. Però la Virginia va a la seva puta bola, i a vegades no la suporto.

Ja veig que quan la Virginia s’hagi fet gran m’hauré de buscar un lloc on fer les paus amb ella. Mentrestant trucaré els meus sergitizóns per anar a fer una birra. I farem un xin-xin, solamente.

1/3/09

Pianegonda & Zara

He perdut un collaret de plata de la marca Pianegonda. Un collaret dels bons, que se’n diu. De disseny. Dels que quan te n’adones que l’has perdut el cor et fa una mitja voltareta cap endavant. Me’l va regalar una persona molt important. Una persona Era. Era molt important. Era el futur. Era el noi perfecte. Era moltes coses que, com és fàcil deduir, no han acabat sent. Me’l vaig deixar al Zara (el collaret). Sempre perdo collarets quan m’emprovo roba. I fa dies que penso en el collaret. En que era molt maco. Que era molt bo. Però no truco al Zara. Com si sabés que aquesta ha estat una oportunitat única per desprendre’m. Com si temés que si truco la resposta serà que sí, que el tenen allà, que (contra tot pronòstic) me’l guarden. Hòstia tu. Ara resulta que aquell collaret que lluïa amb tant d’orgull i tant d’èxit en realitat em feia nosa. Doncs vaia. Fa molts anys em vaig deixar al tren Vic-L’Hospitalet del Llobregat la bufanda que la meva besàvia (moltíssims més anys enrere) havia teixit per la meva mare. Me’n vaig adonar en ser a l’andana. Cinc segons i ja hi tornava a ser, a l’andana. Amb la bufanda. Amb el cor bategant a mil i amb el dolor del cop sec de la porta del tren tancant-se sobre la meva espatlla esquerre. Si en sortir del Zara me n’hagués adonat d’això del collaret Pianegonda a l’emprovador, jo diria que hagués seguit caminant fent-me la dissimulada. Dissimulacaramula, que diu una meva amiga. Dissimula cara mula que la complicación es tuya.

Respirar

Avui he sortit al carrer i he notat que respirava. A vegades se’m fan unes boles al pit i em costa molt. Em pesa. Faig un repàs mental de preocupacions i el cap se m’omple ràpid. Però avui m’ha donat per respirar. I no sé. No sé perquè respiro. Però la Virginia està allà asseguda i em mira somrient. Em sembla que està contenta.

Llista de sospitosos

Avui he anat a veure els Reis. Els de l'Orient, els que porten coses a la gent. Les passes s'afanyaven per agafar lloc en primera fila, la Virginia corria davant meu i em donava pressa. Que comencen a les 7 em deia, afanya't! Gent i gent sortia de tot arreu i s'escampava en una doble filera, infinita i endreçada a la vora de carreteres i voreres. I de cop el so d'una sirena, i unes flamarades al fons. La Virginia s'inclina bruscament sobre la barana d'alumini que acordona el nostre tros de vorera, endreçat i infinit. Ja venen! Ja venen! Tinc papallones a la panxa i estic impacient, però miro a la Virginia amb aquell aire d'estar per sobre de tot que fem servir a vegades els adults quan mirem els nens. He somrigut, no he estat pas desagradable, però se m'escapa certa condescendència. I a l’estómac hi tinc papallones. Ja les fem els grans aquestes coses. I llavors de cop i sense saber com apareix davant meu una carrossa amb un rei que és mag i que porta molts regals i em pica el nas com quan estic a punt de plorar i se m'obren els ulls com plats i ja no sé què fa la Virginia perquè m'és igual estic flipant encara serà veritat que tots aquells regals no són de paper cartró i estan plens amb tot allò que sempre hem volgut i hem desitjat.

I em quedo allà. Parada. Els Reis de l'Orient existeixen. I em torna a picar el nas. I m'agradaria quedar-me allà per sempre més. Però tinc un cervell que no em funciona bé i que de cop em puteja i em recorda que tinc una Visa en números vermells per culpa de tots aquells regals que ara em pensava que els feien els Reis de l'Orient i es veu que no, que els faig jo, i que els del banc passen de fer màgia a favor meu, tot i que tenen més pasta que tots els reis junts. Ja els hi val. Ja ens val a tots plegats.

Avui he anat a veure els Reis amb la Virginia i ara estic embolicant regals. Abans m'he aguantat les llàgrimes però ara ja no puc. Em cauen malament els del banc però jo no paro de comprar. Tinc un pis amb rentaplats i un iPod connectat a un MacBook. Visc a Occident, una part del món on pots comprar sense tenir i on la preocupació per no anar depilada s'accepta com a preocupació acceptable. A Orient, d'on he arribat a creure que venien els reis a portar coses a la gent, s'estan matant a hòsties. A trets, millor dit. A bombes, directament. A hores d'ara a Orient hi ha moltes Virginies mortes. I ja m'és igual de qui és la culpa (tot i que tinc llista de sospitosos).

Línea recta

Estic sentada en un bar. Hi ha llibres i fum i cafès. Aïllament. Un amic de la Virginia es despedeix després d'haver-me parlat d'una brúixola i d'un tal alexrovira. Us el recomano (té un llibre).
A vegades entres en la vida d'algú i es desemboquen els mecanismes d'un tsunami.
D'altres, entres en la vida d'algú i tot segueix pla i en suspensió (armònic, en diuen alguns).
"La inestabilitat t'obliga a activar la brúixola que t'indica cap on has d'anar", torno a pensar en l'amic de la Virginia.
Dubto seriosament que algú mai t'agraeixi de tot cor (aix) haver-lo acompanyat en la línea recta.