17/3/09

Història de vida

He de resumir la història de la meva vida en 7 imatges. Penso, de cop, no em sorprèn, però, que si la història de tota la meva vida acaba determinant qui sóc, aquí hi ha una casa que ocupa l’argument central de la pel·lícula. He de reflexionar sobre tres frases que s’han escrit sobre el tema aquest de que cadascú és la seva pròpia història. Després de reflexionar ho he de passar a escrit. I escric això. No sé si al professor li semblarà bé. El professor coneix la Virginia des de fa temps. No es sorprendrà. Molt bé doncs, continuem. Ara venen les tres frases.

McAdams (2001): Una persona és entre altres coses, una història
Murray (1938): La història de l’organisme és l’organisme
Erikson (1968): Trobar la història és descobrir la identitat

I torno a pensar en la casa. Torno a veure fotografies del Passeig de Sant Joan 87. Una persona és entre d’altres coses, una casa. La història d’una casa és la casa un cop abandonada. Trobar la història és descobrir la identitat. Perdre una part de la història ajuda a descobrir la identitat. A plantejar-se-la, a reforçar-la. A vegades l’únic punt en comú de les 7 fotografies és una casa. Ara mateix la meva fotografia número 7 és la casa. La història que puc muntar de la meva vida a partir de les fotografies (també hi ha frases per completar, qüestionaris i altres maneres de construir-la) sempre serà la meva història segons el meu subjectiu i parcial punt de vista. Com la visc i, sobretot, com l’explico determinarà en gran mesura com sóc i qui sóc (la història de l’organisme és l’organisme o una persona és entre d’altres coses, una història). Des del 22 de juny del 2008 que vaig en Rewind, he reculat sovint per entendre la meva història i repassar-la. I he trobat qui sóc, fins ara (trobar la història és descobrir la identitat). En aquest moment jo sóc la suma de tot el que he viscut fins aquest moment. En el mateix instant que afegeixi un nou element a aquesta operació apareixerà un nou resultat, un nou jo (aquesta és meva). I ara ve el millor. Ara ve quan a McAdams, Murray i Erikson hi afegim Berne. Eric Berne ens explica la teoria dels guions de vida que s’estableixen en el nostre subconscient i que s’escriuen a partir dels estímuls que rebem de les figures parentals i experiències viscudes en els primers anys de vida (els primers anys de vida ja em preocupaven des de sempre però ara m’estan començant a acollonir). Aquests guions ens dirigeixen. Però només si ens abandonem al paper d’actor. En un moment determinat podem revisar la paperassa i posar-nos a dirigir. I aquí ve el sacrifici d’un gran director: ser capaç de renunciar allò que ja se sap que és a favor del què es pot arribar a ser. La història som nosaltres, però nosaltres podem canviar la història. Jo vaig perdre el 87 del Passeig de Sant Joan poc després del 22 del juny del 2008. Vaig perdre la casa que era la meva fotografia número 7. Vaig perdre l’últim racó que em quedava d’aquell poble de la meva fotografia número 1. Però abans de perdre-ho tot em vaig escapolir cap el terrat de la casa i em vaig endur la pedra que aguantava la porta del terrat. La vaig plantar al prestatge de la meva habitació. Vaig començar a escriure. Vaig conèixer la Virginia. Em vaig construir un 87 dins meu i vaig fer de la meva vida una casa que ja mai més ningú em prendrà.

3 comentaris:

eme de rita ha dit...

ets la més millor

de la VIRGINIA FOCHS ha dit...

mira quien habla ;-)

Papasito ha dit...

"show must go on",que cantava en Mercuri...