23/10/08

Mil·límetres

És simple. És així com funciona un record per sempre:

Uns mil·límetres de pell es troben.

Ja està. Gravat.

La porta verda

Un dia vaig parlar d'una porta verda i el 87 del Passeig Sant Joan encara existia. Vaig parlar de la porta verda i em vaig sentir com si ja ho hagués perdut tot. Com si hagués viatjat endavant. Vale, bueno, molt bé. O sigui que ara, que ja ho he perdut tot, que el 87 del Passeig Sant Joan ja ha desaparegut, dec poder viatjar enrere i pintar la porta d'un verd encara més fort i més brillant i més permanent i posar-hi una alarma antiincendis i antiallanamientos de morada i antifaç per no veure i barrar-la amb candaus i amb claus amb armari i amb dies al terrat i amb dents postisses dins un got i amb polos abans de dinar i amb pessetes per tot el que vulguem i amb porquesepuedes i amb petons i amb provocacions i amb humor i amb molt d'amor. Pintar-la ben fort perquè ningú me l'esborri.

Sergistizóns

La Virginia té un amic. Sergi Tizón. Porta ulleres i la acompanya cada dia des de casa seva fins la parada d'autobús. No són veïns. En Tizón viu a 20 minuts de cursa frenètica en bicicleta. En Tizón es lleva cada matí 20 minuts abans i no esmorza. En Tizón és amic de la Virginia.Vale, fins aquí.Però és que això no m'ho ha dit pas ella. Ho he vist jo mateixa, així, tota sola. Si la deixo parlar, la Virginia diu que té 4 amigues. La pf de nosegón. La bf del delló d'aquí. La trrr del pepí. La m de nimenrecordo. D'en Tizón no en parla. Normal. En Tizón s'ha colat per la porta lateral i ningú l'ha vist. Els sergistizóns els comences a veure quan les pf, bf, trrr i m desapareixen definitivament de la teva vida. I es necessita molta carrera perquè això passi. Jo vaig suada i encara no he fet ni la primera parada a boxes.

Peu fora el llit

Aquest matí m'he llevat i la Virginia s'ha volgut quedar al llit. M'ha dit que no sabia per quin peu baixar i que s'estimava més quedar-se allà, als llençols. No li he dit res, perquè encara recordo aquell hivern dels meus 10 anys, quan el primer que feia en llevar-me era analitzar obstacles i comptar les hores que faltaven per tornar al llit. Tampoc és que volgués dormir, simplement volia estar allà. Dormir no m'ha proporcionat mai tranquil·litat, ni quan tenia 10 anys ni ara. Hi ha coses que no canvien mai. Hi ha coses que amb el temps simules haver superat. Per això et lleves i poses un peu a terra fent veure que saps que aquell és el correcte. Per això he deixat que la Virginia es quedés al llit. Ella encara diu la veritat.

Una clau a la butxaca


Avui he conegut la Virginia. Estava davant d'una casa amb porta marró, dos pisos i un terrat amb una pedra. No arribava al timbre i l'he ajudat a enfilar-se. Ulls clars oberts i una rialla que em dóna les gràcies. I una àvia que obre la porta i diu un hola maca suau i tendre, feliç i enèrgic. La veig entrar d'una revolada i rere els vidres intueixo una vida que he perdut. A la butxaca hi porto una clau. A vegades guardo coses bastant inútils. A vegades faig coses extranyes. Com tancar un armari buit i quedar-me la clau per tocar els collons del nou amo de tota aquella vida que només era meva.

Rewind

Diuen que uns segons abans de morir passa tota la teva vida per davant teu. Ningú m'havia dit que això també passa quan el mort no ets tu sinó aquella persona que resulta que era identitat teva. Ningú m'havia dit res i ara la meva vida va en rewind.