El favor del backliner

Plovia quan el soroll de les gotes se li va començar a fer monòton. Plovia quan va començar a sentir com a insoportable aquell terra gris i llis i brillant i embatumat i modern que havien fet instal·lar al menjador aquella mateixa setmana. Plovia quan va sentir que al costat seu algú respirava. I plovia quan va pensar, per primera vegada, que li agradaria que qui tenia al costat deixés de respirar. Va obrir la porta del balcó ràpid i sense mirar per no veure-hi el reflexe. El reflexe de les gotes, d’aquell que respirava i tan de bo no ho fes; el seu. Plovia i es mullava i el respirador sense enterar-se’n. Ella es volia morir i el respirador immutable.

Cinc metres més enllà un trompetista entrava al club de jazz per interpretar el seu últim compacte. Els músics intueixen de lluny els sons i silencis dels que respiren i dels que ploren perquè els altres respiren i voldrien matar-los. El trompetista va aixecar la vista i va veure la Laura repenjada a la barana, immòbil, xopa. Semblava morta.

Un ei Salvador! va trencar el moment d’aquella possible primera mirada. I hagués estat romàntica. Sota la pluja, ella plorant, a punt de morir o de matar el respirador del menjador, ell a punt d’entrar en un local ple de fans, vestit de negre però desendreçat. Hagués estat romàntica aquesta primera mirada. Però un ei Salvador! va trencar la mirada d’aquell possible primer moment i la porta del club de jazz es va tancar darrera seu i en menys d’un minut entrava al camerino, obria una aigua i intentava concentrar-se en les preguntes i elogis i comentaris i llepades de cul i punyalades que anaven i venien. Obria un aigua i mentre no sentia res només veia una noia en un balcó que semblava morta. O voler morir. Com en un rampell va agafar una còpia del seu cd, va avisar al backliner (ei, Salvador!) i li va demanar un favor molt personal si us plau, m’has de fer un favor.

I aleshores ja tenim un backliner d’un trompetista que desapareix d’un club de jazz, travessa un carrer sota la pluja, camina cinc metres, veu una noia immòbil repenjada xopa a la barana d’un balcó i li diu un ei, m’han dit que et porti això. Té.

Balcó

La cara pàlida donava senyals de no hi ha prou sol a la meva vida. Aquella noia semblava voler sol i no saber on buscar-lo. Ulls rodons color terra i els llavis entreoberts, astorats. La cara com en una pregunta. Si la toco s’enfonsa, jo que vaig pensar. I ella que llavors es va recollir els cabells en una cua llarga i es va posar unes ulleres de sol enormes. Va mirar endavant i va somriure. Ja me la sabia jo aquesta. La meva mà i la seva mà es van trobar en el moviment d’obrir la porta del balcó. Dues passes, dos segons i vaig començar a notar el sol. Si em moc m’enfonso, jo que vaig dir sense arribar a sentir-me. No passa res, vaig continuar, algun dia no caldrà assajar somriures i ens podrem treure les ulleres. Algun dia no caldrà que ens les haguem de posar per plorar tranquil·les. I el vent que em mou el serrell. I el vent que m’asseca, m’encartrona i em pulveritza. Sol. Vida. Somriure. Ulleres. Plorar. Balcó. No, balcó no. No vull cap balcó. Vent. No vull cap balcó. Vull un terrat. Terrat. Somriure. Ulleres. Somriures del terrat. Sol. Sola. Sense terrat. En un balcó. Vent.

Salvador

En acabar el concert de jazz el trompetista va baixar a saludar-la. En Joan l’esperava a la porta i la conversa va ser ràpida. Alegre. Uns petons, una abraçada, unes dobles felicitacions i un adéu, que vagi bé. I en el moment de girar-se per marxar, mentre feia una senyal a en Joan per dir que sí, que no patís, que ja marxaven, el trompetista de jazz li va deixar caure un, estàs bé? Sí, va dir ella. Només que tot això m’hagués agradat que fos amb tu, va pensar.

Res de bo

En Sergi Tizón a vegades se sentia tant sol que es posava a multiplicar.
Trespernouvintiset.
Noupervintisetdoscentsquarantatres.
Vintisetperdoscentsquarantatres, això ja estava millor, era una de difícil i el mantindria aïllat una bona estona.
En els espais de càlcul sentia almenys que coneixia el procediment. I de pas deixava de sentir totes les subconverses que notava vers ell. Les mirades amb teló de fons inquietant. Les conspiracions per excloure’l del cercle. Tot existia perquè ell ho veia, ho podia percebre. No era tonto, ell.
En Sergi Tizón tenia la mateixa edat que la Virginia, la nena de rínxols que l’ajudava a acabar amb la multiplicació, quan la cosa se li enredava massa. De fet ara fa uns dies que veig la Virginia corrent amunt i avall amb una calculadora perquè es veu que les operacions cada cop són més incalculables. I la veig molt preocupada. Parpelles avall mirant de reüll. Ella sap perfectament que quan algú es posa a multiplicar d’aquesta manera no pot voler dir gaire res de bo.

Veu que crida

***participació al 121è Joc Literari de Jesús M. Tibau a tens un racó dalt del món ***



Volto per carrers que han deixat de ser i on han caigut construccions noves. Els meus records tenen feina. M’assec sobre una pedra. Allò era casa meva. Jo tenia la clau d’aquella porta que ara cau a trossos i havia netejat cada matí els graons del jardí on ara ell insolent com si res descansa. Quatre potes penjant que sovint en són set ensenyen les urpes amagades. Allò és casa meva. I ell com si res. Ulls traïdors tancats. Llàstima de blau i lila elèctrics. S’obre dins meu la ràbia. Odio els animals que tafenegen pels meus racons amb aparent sense consciència. M’assec sobre una pedra i a la bossa en porto una altra. La trec, l’aixeco amb força per sobre meu i la deixo caure amb força sobre el morro de bigotis endormiscats. En el silenci d’estiu no sento res més que un cop fort dins el meu cap. L’agafo per la cua i el llenço rere el marge. I he volgut dir que llenço l’animal, el cap estic condemnada a portar-lo a sobre. Veig la Virginia de lluny que inmòbil em diu alguna cosa que no entenc i que acaba amb perdent. Ni me l’escolto. Hi ha massa béstia espaterrada indiferent sobre el dolor.

Trobo a faltar la teva samarreta

Volia escriure quatre paraules que ho resumissin tot perquè ja és tard. Tinc són però recordo els mil·límetres de pell i les mans sota la samarreta. Tot és avorrit però tu rius quan t’ho explico i de cop se’m confons amb els altres. Tinc diferents residènces al cor i sovint les visito i llavors escric. Ara he perdut una història que anava d’una noia que des de l’altra vorera del tramvia quedava atrapada en els ulls d’un noi amb barba i amb cabells llargs. L’he perdut just en el moment en el que anaven a començar a parlar. Potser això són les quatre paraules que volia salvar. Que ella i ell hi són. Que han pujat al tramvia i a hores d’ara parlen. Que si tanco els ulls li podré donar la mà i si estic de sort sentir els mil·límetres. Que quan tanco els ulls visc en altres cases de pisos i escales i ascensors i avions perduts. Que la Virginia m’ha dit que quan dormim en un món estem desperts en un altre i a la inversa.
Que jo penso que sóc d’un altre món i que trobo a faltar la conversa que ens durà a dormir junts. Dormir. Somniar. Samarreta. A vegades em passa com a les meves històries. Em perdo.

Pèrdues

Un dia se’m va obrir un llac dins meu i des de llavors que no sé com fer-m’ho per tancar-lo. Un dia vaig decidir acompanyar la Virginia i explicar-ho sobre paper. Hi ha dies que m’agradaria fer l’explicació en entorns quotidians i converses trivials però només em surt parlar de llacs, de cocodrils, interruptors i pedres. Suposo que hi ha forats que no els saps tapar de cap més manera. Suposo que hi ha pous als que només hi pots baixar fent la vertical mentre gires en circumferència.
Ara que la Virginia i jo portem soles uns quants dies tinc la sensació que la conec des de sempre i que l’entenc molt més. Avui, mentre menjàvem pizza a la plaça, m’ha explicat la història d’un nen que es diu Wolfgang. La cosa va així: es veu que viu a les muntanyes en una casa de sostre perpendicular. Té una taula d’aquestes per fer surf a la neu i quan baixa els caps de setmana a vegades la truca per anar a jugar al parc. Però la Virginia mai té temps i en Wolfgang sempre hi acaba anant sol. Allà juga amb la seva ombra a tirar pedres i córrer a veure qui l’agafa primer. Solen quedar bastant empatats. Quan torna a casa passa per davant el balcó de la Virginia, xiula, li llença una bosseta amb pedres i li diu que són les que ha guanyat l’ombra. La Virginia para de mastegar i es treu de la butxaca unes quantes bossetes de roba marró plenes de pedres i me les ensenya mentre les deixa sobre la taula. Segueix mastegant i es posa a plorar. Fa molts dies que en Wolfgang ja no ve al poble, se n’ha cansat i ja no té temps li va dir com de lluny. I mentre una llàgrima gruixuda rodola galta avall i es dilueix sobre la pizza, la Virginia em mira i em diu que el pitjor és que fa dies que va al parc per almenys poder conèixer l’ombra i tornar-li les pedres però que allà no hi ha ningú. És hivern, la boira fa dies que no ens deixa veure el cel i ningú té ganes de córrer pel parc, li dic jo en un intent inútil i ridícul de consolar-la. Miro les bosses sobre la taula i recordo un moll de fusta en un dia d’estiu mentre en Wolfgang i jo llençàvem pedres sobre el llac. Recordo que jo tampoc en tenia de temps i que ell també un dia va deixar de venir. Des de llavors l’he trobat a faltar moltes vegades. Per això quan m’invento històries hi poso el seu nom, és la meva versió de guardar-me les pedres a la butxaca per anar a buscar la seva ombra. Abraço la Virginia i li faig un petó. Hi ha pèrdues per les quals no sé si mai arribarem a plorar prou.