11/5/09

Mareig

Cada cop que deixava de respirar li venia un mareig. El cor li pujava al coll i li tornava a caure de cop fent mitja voltareta. Volia ser forta. La seva àvia estava dient adéu i no era moment per espantar-se. Tocava ser forta. Però es marejava. La seva àvia estava dient adéu i no era moment per espantar-se. Volia ser forta. El cor li pujava al coll i li tornava a caure de cop fent mitja voltareta. Cada cop que deixava de respirar li venia un mareig.
Que recordés bé, això va passar un parell de vegades, com una onada. Llavors va tocar anar a dinar. I sense saber com es va trobar sentada en una taula amb tot de familiars que feia anys que no veia i dels que no recordava ni el nom. Un d’ells li va demanar si en Martí no havia vingut perquè treballava. I ella va tardar una bona estona en accedir al seu record de qui era en Martí. I va resultar ser un nòvio de la facultat. I es va posar a riure i va deixar anar un absurd ens hauríem d’actualitzar més sovint i va seguint mastegant mentre esperava que sonés el telèfon i li digués que no s’espantés, que tot havia acabat, que ara tocava ser forta.
Quan el telèfon va sonar ella era al replà, com a punt per marxar. La seva àvia havia dit adéu i l’esperava sense respirar. Vale, va dir. Es va cordar la jaqueta gris amb caputxa, va posar les mans tancades en un puny dins les butxaques i va baixar les escales. Va recórrer tota la vorera fins arribar al revolt que encetava la pujada. Tot això era tirant cap a la dreta. Sortint a la dreta, després pujada un altre cop cap a la dreta i tercer edifici començant per la dreta. Els punys tancats amb força dins les butxaques. Dos, sis, vuit, onze escales. Un pes a dins que s’extén com si enrampés cap a fora. Una casa amb una porta verda. Una àvia. La cara enrampada com a punt de marejar-se però ara en versió diferent, versió tensió. Un número d’habitació. Rostres preocupats mirant-la. Potser millor que no entri. I entra.
Va entrar a l’habitació i es va abraçar a la seva àvia. Tothom va marxar i es van quedar les dues soles. Només ella respirava, però la resta ja no era mareig sinó calma. Aquí va decidir que després de morir no hi ha res. Que la vida i la mort són el mateix. Que tu pots morir i presentar-te cada dos segons a la vida d’un altre. Que hi ha gent viva ben morta dins teu. Que quan ens morim deixem de respirar, tanquem els ulls i la resta no és mareig sinó calma. Que simplement marxes per quedar-te. Pensava això mirant enlloc i, per primer cop, va veure la Virginia. Una nena petita amb cabells arrissat despert. Una nena d’ulls circumferència absorvent. No la coneixia i en aquell moment no li sabia el nom, però va saber que era casa. La casa de la porta verda que aviat perdria. I la Virginia li va explicar així una mica per sobre com anava tot plegat. Que ella i ella eren la mateixa. Que elles eren jo i que jo era elles. Que jo també hi era allà. Que ella també havia perdut la seva àvia i que volia una pedra. I que si jo li podia anar a buscar. Al terrat de la casa de la porta verda, que era on vivia la seva àvia. Em va donar una adreça que em sabia llargament de memòria. La Virginia tenia raó. Allà només hi havia una persona abraçada a la meva àvia. Només una persona havia arribat amb les mans en un puny a les butxaques. Només una escriu, una veu, una va a buscar pedres. Allà només hi era jo. Però m’estava marejant molt i sola no hagués sapigut com fer-m’ho. Acabava de perdre una àvia, sabia que després perdria una casa i en dos segons em vaig construir una Virginia per salvar-me. Els espais que ens muntem dins nostre són el lloc més segur on refugiar-se.

2 comentaris:

Unknown ha dit...

L'Anàlisi Transaccional analitza la forma en què les persones interactuen entre si mateixes. Aquesta interacció es dóna mitjançant transaccions psicològiques amb els propis estats de jo Pare, jo Adult i jo Nen. Cal aprendre a utilitzar el jo Pare per a donar recolzament (cuidador, crític constructiu), el jo Adult per individualitzar-nos (integració personal) i el jo Nen per a buscar i rebre atenció (seguir els nostres anhels, deixar cuidar-nos). Tot plegat tant en la nostra interacció amb els altres com amb nosaltres mateixos, creixent cap a una personalitat integradora.

A vivell profund, ens facilita deixar el guió psicològic que vam decidir en la infància sota la influència de les figures parentals i d'autoritat, però que va ser necessari per a sobreviure i que podem estar seguint encara de forma inconscient. Al abandonar aquest guió, deixem també de jugar als jocs psicològics que el reforcen (víctima-culpable, salvador-salvat...).

Escolta la Virgínia des d'una mare carinyosa i OPTIMISTA!

MUUUUUUUUUUUUUUUUUUA

Unknown ha dit...

Cada vegada procuro més comunicar-me des de l'adult integrat. Escolto el meu-nen i els consells del meu-pare per parlar des de la sinceritat del meu adult. Així les relacions de "fet i amagar" o "pilla pilla" van deixant pas a la comunicació.

Ho escric per mi, però m'ha agradat fer-ho aquí.

UNA ABRAÇADA