11/6/09

Cocodrils

***a tots vosaltres que m’heu animat en els primers dies de la virginia
***a l’allan i el seu isòpode

Avui travessava el carrer i sota els meus peus he vist que tot eren cocodrils. He intentat fixar la vista endavant però era massa tard, feia massa mal, era tan insoportable. Volia parlar, mirar al voltant, fer veure que no passava res, volia ser diferent, enginyosa, sobresortir. Volia arribar a l’altra banda de la vorera. És això. Volia arribar a l’altra banda de la vorera només per veure com es veia el carrer des d’allà; per respirar, prendre noves perspectives, aquestes coses. Volia parlar i explicar això sense que ningú pensés que això és producte de la meva imaginació.
Suposo que tothom m’entendria millor si digués que em dic Virginia. Que aquest matí he decidit abandonar casa meva sense agafar les maletes i he anat a l’estudi a tancar els tractes de l’empresa que m’havia de dur a Berlín. Que a vegades sembla que faci les coses rotllo pel·lícula de diumenge a la tarda, però que em sap greu informar al personal que la vida sol seguir uns paràmetres més aviat vulgars i que la gent en versió original subtitulada també té tardes de diumenge i fan servir les paraules rotllo i personal. Que quan he arribat a l’estudi la Clara ha tingut la decència d’avançar-me que el fill de puta del seu germà s’havia apuntat el tanto i que ara ja corria preparant a correcuita l’equipatge; i que la mateixa Clara no m’ha cregut quan li he explicat que venia sense res per tancar els tractes i marxar, també, sense res; que no m’inventés històries per fer-me la víctima m’ha dit, que ahir vaig dir ben clar que no pensava anar enlloc jo, que l’únic que jo volia era viure la vida sense complicacions i, a poder ser, amb en Marc. Que el seu germà marxava per no patir més. I jo intentava no veure les seves paraules com un atac però pensava en el seu germà i enlloc de veure la seva cara hi veia la d’un cocodril; i la d’un altre, i un altre, i una altra, i una altra, la de tota la canalla de puta (per ser correctes en política) que m’havia anat trobant pel camí des de que vaig començar a tenir bones idees i va començar a funcionar l’estudi. Per això ahir l’únic que volia era estar a casa amb en Marc. Però aquest matí resulta que ja no, que ho he vist diferent. I es veu que això no es fa, la gent això no ho entén. La Clara no ho entén diu. És que l’única manera de funcionar en aquest món deu ser anar en línia recta, li dic jo, que altibaix deu ser una paraula per designar topografies de serralades o què, li contesto amb un to força alt i els ulls ben oberts i esbatanats, per ara normalitzar-me també lingüísticament. Que a mi l’únic que em passa és que m’agrada viure, ara continuo, i que tots ells són uns rancis hipòcrites de merda. I estava dient “da” i la meva taula es va obrir en un forat d’escala assimètrica i vaig començar a baixar com penjada del sostre i vaig recordar que a mi això em feia molta por i que per favor volia baixar d’aquí.
Un cop a l’enrajolat de la vorera he intentat recular per poder acabar la història en format normal, però el semàfor era verd i jo volia travessar i llavors ha estat quan sota els meus peus han començat a sortir tots aquells cocodrils. Què en faré suposo que ho decidiré més endavant. Pacplacplacplacpccctpct. Cada cop plou més fort i val més que no m’encanti.

1 comentari:

Papasito ha dit...

M'encanta lo de "altibaix" per " designar topografies de serralades "...De fet,m'encanta llegir-te,germaneta.