17/11/09

Balcó I


La cara pàlida donava senyals de no hi ha prou sol a la meva vida. Aquella noia semblava voler sol i no saber on buscar-lo. Ulls rodons color terra i els llavis entreoberts, astorats. La cara com en una pregunta. Si la toco s’enfonsa, jo que vaig pensar. I ella que llavors es va recollir els cabells en una cua llarga i es va posar unes ulleres de sol enormes. Va mirar endavant i va somriure. Ja me la sabia jo aquesta. La meva mà i la seva mà es van trobar en el moviment d’obrir la porta del balcó. Dues passes, dos segons i vaig començar a notar el sol. Si em moc m’enfonso, jo que vaig dir sense arribar a sentir-me. No passa res, vaig continuar, algun dia no caldrà assajar somriures i ens podrem treure les ulleres. Algun dia no caldrà que ens les haguem de posar per plorar tranquil·les. I el vent que em mou el serrell. I el vent que m’asseca, m’encartrona i em pulveritza. Sol. Vida. Somriure. Ulleres. Plorar. Balcó. No, balcó no. No vull cap balcó. Vent. No vull cap balcó. Vull un terrat. Terrat. Somriure. Ulleres. Somriures del terrat. Sol. Sola. Sense terrat. En un balcó. Vent.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

un terrat, un dia assolellat, el vent tebi ... així hauria de ser tanta vida! un bon text, gràcies :)

jσrdiciяαch ha dit...

Hola! Ja apareixes a la llista d'enllaços recomanats de "L'imperdible de l'Ànima"!

Ens llegim/parlem! ;)!