Mètodes científics

Ara quan em feliciten hi ha una persona que no hi és. De fet ara tinc una sola raó per la qual m’agradaria tornar a abans. Ara, des de fa unes setmanes, la Virginia se’m presenta cada dia amb un nou amic sota el braç. Es veu que ara hi ha una cosa que es diu Facebook que et retorna aquells amics que havies perdut i que no sabies que eren amics teus. Aquells amics amb qui comparties ànima però no havies vist mai. La col·lecció particular del que en un viatge a València vaig decidir que en diria Sergistizóns. I és que el pas del temps converteix les coses en fenòmens estranys. Diu la meva professora de Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia que quan mires enrere les coses es veuen diferent i que la retrospecció, per tant, planteja dubtes en termes científics. Ho apunto a la llibreta i decideixo que no hi vull reflexionar per veure si crec que és cert o no.

M’agrada fabricar records.

No sé si m’agrada deixar que la Virginia em porti tanta gent a casa.

Em tranquil·litza saber que en l’edat de la Virginia tenia tots aquests Sergistizóns amb mi.

Els records millor no tocar-los.

El Facebook és una màquina del temps.

El Facebook només et permet agregar els vius.

El Facebook no t’informa quan algú es mor.

Jo em pregunto qui m’avisarà si algú dels meus contactes del Facebook i de l’agenda de telèfons es mor i no tenim cap amic en comú.

Jo em pregunto com un amant se n’assabenta que l’altra amant s’ha mor si ningú, absolutament ningú fora d’ells dos, coneix aquella relació i un viu a Tokio i l’altra a Nova York.

Avui celebro anys i hi ha una persona que no hi és. Unes quantes més que no hi són i jo no sé. Per sort ja he fet l’examen en Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia i podré deixar la reflexió per més endavant. O deixar-la dins la llibreta.