Strassenbahn

Duia una faldilla campana vermella. La resta negre i ajustat. Els cabells recollits en una cua i els ulls aquosos pel vent amb la mirada fixa en un punt inexistent de l’horitzó. La cara rígida pel fred. El semblant rabiós, en podríem dir també. Al seu voltant un oceà en tempesta i als seus peus un dos per dos de pam de roca seca i àrida. Suspensió en el no res. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o volar. O no, volar no. Torne’m-hi. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o buscar-se una aixada més forta i resistent per seguir picant contra el mur. Però per picar contra un mur has de tenir clares unes quantes coses.
Has de contactar amb la persona que l’ha construit, estaria bé conèixer-ne bé el material.
Has de saber per on picar i per què piques, no seria gens agradable trobar-te de cop a l’altra banda i observar que tornes a estar enmig de la tempesta suspesa en el no res amb dos pams de terra sota els teus peus.
El problema és que tot plegat em fa molta mandra. Miro la Virginia mentre s’entreté a saltar rajoles sense trepitjar la ratlla del seu precipici particular. Un tranvia que passa aixeca un petit remolí d’aire fred i ella intenta desesperadament aguantar l’equilibri. Cau a terra i en mig segon ja torna a estar de peu, de nou enmig de la rajola i amb el cabell esbutllat i en actitud de guerra. “Strassenbahn dumkopf!!!!” , crida a tot pulmó. Deixa passar un segon, paralitzada en un joc de les estàtues, i esclata a riure. “Són burros aquests tranvies”, em diu, “sempre em fan caure”. M’observa. Un, dos. “A tu no?”. Un, dos. “Què fas aquí tan quieta?”. Un, dos. Ara pregunto jo. “Què vols ser de gran?”. I la Virginia arrufa el nas, aixeca les espatlles, em mira, mira al terra, torna a saltar rajoles, para, em clava la mirada. “Pf. No sé. Depèn”.
Pf. Doncs estem arreglats.