Avui he sortit al carrer i he notat que respirava. A vegades se’m fan unes boles al pit i em costa molt. Em pesa. Faig un repàs mental de preocupacions i el cap se m’omple ràpid. Però avui m’ha donat per respirar. I no sé. No sé perquè respiro. Però la Virginia està allà asseguda i em mira somrient. Em sembla que està contenta.
3 comentaris:
que bé senta respirar, oi? ...i sinó sempre ens podem posar a còrrer...:D!
jo també agafo maire...fiuuuuuuuuuu
enhorabona pel teu blog!
córrer sempre és una opció que funciona MOLT bé!!! :-D!!!
uà, uàààùuu...!!!
que xulo nebodeta meva.
Inconscientment m'he posat a respirar. Profundament. Fa molt bé ser conscient de la respiració. A vegades, quan això passa, és perquè alguna cosa dins teu no rutlla prou bé. I per això busques RESPIRAR. Necessites RESPIRAR.
A vegades, en canvi, et surt aquest respirar a ple cor quan estàs a gust amb el moment, amb l'instant precís.
I ara que he respirat, ho he fet pel teu bloc, que m'ha agradat moltíssim.
Hi aniré venint, tu ves escrivint.
Felicitats!
Publica un comentari a l'entrada