Pianegonda & Zara

He perdut un collaret de plata de la marca Pianegonda. Un collaret dels bons, que se’n diu. De disseny. Dels que quan te n’adones que l’has perdut el cor et fa una mitja voltareta cap endavant. Me’l va regalar una persona molt important. Una persona Era. Era molt important. Era el futur. Era el noi perfecte. Era moltes coses que, com és fàcil deduir, no han acabat sent. Me’l vaig deixar al Zara (el collaret). Sempre perdo collarets quan m’emprovo roba. I fa dies que penso en el collaret. En que era molt maco. Que era molt bo. Però no truco al Zara. Com si sabés que aquesta ha estat una oportunitat única per desprendre’m. Com si temés que si truco la resposta serà que sí, que el tenen allà, que (contra tot pronòstic) me’l guarden. Hòstia tu. Ara resulta que aquell collaret que lluïa amb tant d’orgull i tant d’èxit en realitat em feia nosa. Doncs vaia. Fa molts anys em vaig deixar al tren Vic-L’Hospitalet del Llobregat la bufanda que la meva besàvia (moltíssims més anys enrere) havia teixit per la meva mare. Me’n vaig adonar en ser a l’andana. Cinc segons i ja hi tornava a ser, a l’andana. Amb la bufanda. Amb el cor bategant a mil i amb el dolor del cop sec de la porta del tren tancant-se sobre la meva espatlla esquerre. Si en sortir del Zara me n’hagués adonat d’això del collaret Pianegonda a l’emprovador, jo diria que hagués seguit caminant fent-me la dissimulada. Dissimulacaramula, que diu una meva amiga. Dissimula cara mula que la complicación es tuya.