Balcó II

Aquest conte està dedicat a Eva Ruiz , la fotògrafa culpable de la meva inspiració i d'aquest tendre intercanvi. No deixeu de visitar-la, si estimeu les lletres us sorprendrà.

Que tingueu un feliç Sant Jordi! 

A casa meva hi ha una línia. Una línia que creua des del balcó que dóna al carrer fins la finestra que dóna al celobert del darrera. És blanca. Gruixuda. I de nit desapareix. I es converteix en un forat. Però és clar, tampoc tot no funciona així de simple i tot té les seves variacions. La línia la puc veure sempre clarament, sé on és. El forat no sé com és, però sé com s’obre. Puc tancar-lo i obrir-lo amb un cert control. En canvi la línia fa dies que intento desenganxar-la del terra on sembla haver-s’hi adherit per sempre més desesperadament. L’últim tema de conversa amb mi mateixa és aquest, les línies i els forats.

Tu les entens aquestes coses que escrius?, em pregunta la Virginia. I jo que estic quieta davant el vidre del balcó penso que no. Que sí. Que depèn de si és de dia o de nit. Depèn de si veig línies o forats. A vegades em costa molt viure en els paràmetres que em marca el meu inconscient. Demà és Sant Jordi i encara he de comprar una senyera. He seleccionat, amb dificultat, quatre llibres per regalar en un intercanvi de llibres. He cancel·lat un viatge de tres dies. He volgut omplir aquest buit escrivint unes línies en el meu diari. He deixat el diari obert sobre la taula i he anat cap al balcó per perdre la meva mirada sobre el carrer.

Ara visc en un carrer que té nom del poble on encara hi ha un balcó on m’agradaria penjar-hi una senyera i on ja no puc accedir a no ser que em dediqui a obrir forats de nit i a creuar línies de dia. He escrit tres “on” seguits i no estic segura que quedi bé narrativament, però mentre dubto penso que l’on és la clau, el centre de les meves pors i incerteses. I continuo: Visc en un carrer amb el nom del poble on ja no m’atreveixo a viure. Les persones ens consolem sovint amb les coses més estranyes. I em giro per respondre quelcom que la Virginia pugui entendre, que la deixi tranquil·la. I em giro i m’adono que darrera nostra, quan estem davant un balcó, hi ha tota una vida condensada en l’aire d’aquelles parets, una vida que se’ns enganxa a la pell i que ha xuclat totes les vides que hi havia darrera tots els nostres balcons. Xuclat. Orxata.

Virginia, responc, saps que demà és Sant Jordi? Sant Jordi era un cavaller que després de matar el drac per salvar la princesa va tornar a casa seva, va lligar el cavall davant la casa d’adob on vivia i es va posar el pijama. Llavors es va asseure davant la finestra de la cuina i va pensar que, si ja s’hagués inventat, li agradaria prendre’s una orxata. Per baixar l’adrenalina, ja m’entens. Però enlloc de l’orxata es va preparar unes herbes que va saborejar lentament mentre pensava en la princesa que li deia adéu des del seu balcó. I mentre somreia pel record es va anar adormint. Durant la nit mentre dormia el record de la princesa es va anar fent més gran, però més dolç i més lleuger. Li hauria agradat quedar-se amb ella però a la vida hi ha coses que no poden ser. I ja està bé així. I quan es va llevar pel matí casa seva semblava molt més gran, la finestra s’havia eixamplat i els contorns de parets i terres havien quedat fins i tot desdibuixats. Hi havia molta llum. Quina sort tenir finestra. Quina sort que la princesa tingués un balcó. Així les seves històries quedarien endreçades cap a dins, sense por de caure al buit. Quina sort poder alleugerir els records. Així de façana endins cadascú pot viure sense pors, tranquil, embolcallats per tots aquells que sempre ens han acompanyat i que no sempre hi podran ser.

Hm. Murmura la Virginia. T’ha quedat una mica amb moralina però te n’has sortit prou bé. I somriu. Gràcies per l’esforç, però si m’haguessis dit que tot s’arregla dormint també ho hagués entès. I que quan comences a veure línies i forats a la teva vida vol dir que necessites descansar. Val. Molt bé. Però gràcies pel conte, eh? Em fa riure pensar en Sant Jordi vestit amb pijama. Això estava bé. I mentre tanca el meu diari per tornar-me’l jo penso en simplificar la història. He vist una fotografia i he pensat en el balcó rera el qual vivia la meva àvia, en la barana que guarda tota la vida que ella em va regalar. I m’he hagut d’inventar una història per suportar el pensament de que un dia el tiraran a terra per construir-ne un de nou. Per això no puc viure al poble que té el nom del carrer des del que ara escric.

El dia que em vaig acomiadar del Passeig Sant Joan 87 vaig endur-me una pedra del terrat. Demà la trauré i la posaré al balcó. Aniré a plaça i compraré la primera orxata de la temporada. Pensaré si compro ja definitivament una senyera. I faré un esforç per escriure millors contes. Ho prometo. 

... pots llegir també Balcó I 

Número de telèfon

La Virginia m’explica moltes coses mentre esmorzem.

Avui m’ha explicat que els seus pares havien decidit canviar-la d’escola i que ahir va ser el seu primer dia. Li agradava molt l’escola. Tenia un pati de columnes, unes escales enormes que acabaven en una baixada plena d’arbres, passadissos molt amples, llum, espai, i mestres que reien. També té una pista, m’ha dit mentre jugava concentrada amb el cereals dins el bol. No m’ha mirat ni un segon. I dic no m’ha mirat perquè ha seguit parlant i m’ha explicat que a l’hora del pati les nenes l’han portada fins allà, a la pista, i li han dit un mira, veus aquell nen jugant a futbol? Es diu Sergi Tizón i és el que ens agrada a totes. I encara sense mirar-me la Virginia ha agafat una cullerada de cereals i mentre els mastegava ha seguit parlant dient que les nenes tenien raó, que ja es veia que era el més guapo i que a ella també li agradava però que si agradava a tothom a ella millor que no li agradés, que ja li agradaria un que no agradés a ningú, que no volia ser com totes les altres nenes. Fins aquí bé. Molt bé. Fantàstic. Encara la salvarem aquesta. Jo obria i tancava pots de mermelada, sucre i patés. I me l’escoltava mentre feia esforços perquè no se m’escapés el riure. Em menjo primer el paté amb el suc o em prenc ara el cafè abans no es refredi tot i que jo el vull combinat amb la mermelada i hauré de deixar el paté per al final i a mi m’agrada començar per salat i acabar amb dolç. I anava per triar suc i paté primer quan la Virginia ha parlat en mode baix i ràpid per afegir que total, si totes les nenes van darrera seu, a l’última que farà cas serà a mi. I m’he quedat quieta, immòbil, en silenci, mirant la Virginia sense gosar-me moure ni respirar. Telèfons.
Telèfon.
De cop el menjador s’ha omplert de telèfons que sonaven a l’hora i que deien un hola sóc en Sergi Tizón que vull parlar amb la Virginia, que vull saber perquè no em fa cas, que he decidit que m’agradi la nena aquella que sempre juga a futbol, perquè total la Virginia ni em mira, i ei hola sóc en Sergi Tizón que encara dic que m’agrada la nena del futbol però a mi només m’agrada la Virginia, que tothom es pensa que la nena del futbol és la que ha guanyat el concurs de rols envejats de la classe, però que jo sé que l’ha guanyat la Virginia aquest concurs, que cada dia la persegueixo en bicicleta cap a cole per explicar-s’ho, però que ella no m’escolta i només riu i parla d’un nen que no agrada a ningú ni a ella mateixa i que bé, en fi, que si vol seguir pensant que ella no guanyarà sense ni haver-ho provat doncs que ella mateixa, que quan sigui gran ja la tornaré a trucar i li explicaré que encara penso en ella, que a mi m’agrada una altra i que a ella ja sé que també li agrada un altre, però que sàpiga que havia guanyat el concurs de rols envejats de la classe, que no ho oblidi, que encara hi és a temps. Li diràs, oi? Diga-li que ha guanyat el concurs, si us plau. És important.
He recollit la taula i la Virginia ha començat a abrigar-se per marxar. Després de gairebé cinc minuts de silenci ha vingut cap a mi i m’ha preguntat, et trobes bé? T’estava explicant això del nen aquest de la meva classe i has deixat d’escoltar-me. Ja t’he dit que no pateixis, que ja he decidit que m’agradaria un altre, val? I l’anava a estampar contra la paret, però he recordat que era una nena. I també que falten pocs dies per Nadal i que encara sóc a temps de regalar-li un telèfon. Un número de telèfon. Així m’estalviaré de netejar tota la sang.

El favor del backliner

Plovia quan el soroll de les gotes se li va començar a fer monòton. Plovia quan va començar a sentir com a insoportable aquell terra gris i llis i brillant i embatumat i modern que havien fet instal·lar al menjador aquella mateixa setmana. Plovia quan va sentir que al costat seu algú respirava. I plovia quan va pensar, per primera vegada, que li agradaria que qui tenia al costat deixés de respirar. Va obrir la porta del balcó ràpid i sense mirar per no veure-hi el reflexe. El reflexe de les gotes, d’aquell que respirava i tan de bo no ho fes; el seu. Plovia i es mullava i el respirador sense enterar-se’n. Ella es volia morir i el respirador immutable.

Cinc metres més enllà un trompetista entrava al club de jazz per interpretar el seu últim compacte. Els músics intueixen de lluny els sons i silencis dels que respiren i dels que ploren perquè els altres respiren i voldrien matar-los. El trompetista va aixecar la vista i va veure la Laura repenjada a la barana, immòbil, xopa. Semblava morta.

Un ei Salvador! va trencar el moment d’aquella possible primera mirada. I hagués estat romàntica. Sota la pluja, ella plorant, a punt de morir o de matar el respirador del menjador, ell a punt d’entrar en un local ple de fans, vestit de negre però desendreçat. Hagués estat romàntica aquesta primera mirada. Però un ei Salvador! va trencar la mirada d’aquell possible primer moment i la porta del club de jazz es va tancar darrera seu i en menys d’un minut entrava al camerino, obria una aigua i intentava concentrar-se en les preguntes i elogis i comentaris i llepades de cul i punyalades que anaven i venien. Obria un aigua i mentre no sentia res només veia una noia en un balcó que semblava morta. O voler morir. Com en un rampell va agafar una còpia del seu cd, va avisar al backliner (ei, Salvador!) i li va demanar un favor molt personal si us plau, m’has de fer un favor.

I aleshores ja tenim un backliner d’un trompetista que desapareix d’un club de jazz, travessa un carrer sota la pluja, camina cinc metres, veu una noia immòbil repenjada xopa a la barana d’un balcó i li diu un ei, m’han dit que et porti això. Té.

Balcó I

La cara pàlida donava senyals de no hi ha prou sol a la meva vida. Aquella noia semblava voler sol i no saber on buscar-lo. Ulls rodons color terra i els llavis entreoberts, astorats. La cara com en una pregunta. Si la toco s’enfonsa, jo que vaig pensar. I ella que llavors es va recollir els cabells en una cua llarga i es va posar unes ulleres de sol enormes. Va mirar endavant i va somriure. Ja me la sabia jo aquesta. La meva mà i la seva mà es van trobar en el moviment d’obrir la porta del balcó. Dues passes, dos segons i vaig començar a notar el sol. Si em moc m’enfonso, jo que vaig dir sense arribar a sentir-me. No passa res, vaig continuar, algun dia no caldrà assajar somriures i ens podrem treure les ulleres. Algun dia no caldrà que ens les haguem de posar per plorar tranquil·les. I el vent que em mou el serrell. I el vent que m’asseca, m’encartrona i em pulveritza. Sol. Vida. Somriure. Ulleres. Plorar. Balcó. No, balcó no. No vull cap balcó. Vent. No vull cap balcó. Vull un terrat. Terrat. Somriure. Ulleres. Somriures del terrat. Sol. Sola. Sense terrat. En un balcó. Vent.

Salvador

En acabar el concert de jazz el trompetista va baixar a saludar-la. En Joan l’esperava a la porta i la conversa va ser ràpida. Alegre. Uns petons, una abraçada, unes dobles felicitacions i un adéu, que vagi bé. I en el moment de girar-se per marxar, mentre feia una senyal a en Joan per dir que sí, que no patís, que ja marxaven, el trompetista de jazz li va deixar caure un, estàs bé? Sí, va dir ella. Només que tot això m’hagués agradat que fos amb tu, va pensar.

Res de bo

En Sergi Tizón a vegades se sentia tant sol que es posava a multiplicar.
Trespernouvintiset.
Noupervintisetdoscentsquarantatres.
Vintisetperdoscentsquarantatres, això ja estava millor, era una de difícil i el mantindria aïllat una bona estona.
En els espais de càlcul sentia almenys que coneixia el procediment. I de pas deixava de sentir totes les subconverses que notava vers ell. Les mirades amb teló de fons inquietant. Les conspiracions per excloure’l del cercle. Tot existia perquè ell ho veia, ho podia percebre. No era tonto, ell.
En Sergi Tizón tenia la mateixa edat que la Virginia, la nena de rínxols que l’ajudava a acabar amb la multiplicació, quan la cosa se li enredava massa. De fet ara fa uns dies que veig la Virginia corrent amunt i avall amb una calculadora perquè es veu que les operacions cada cop són més incalculables. I la veig molt preocupada. Parpelles avall mirant de reüll. Ella sap perfectament que quan algú es posa a multiplicar d’aquesta manera no pot voler dir gaire res de bo.

Veu que crida

***participació al 121è Joc Literari de Jesús M. Tibau a tens un racó dalt del món ***



Volto per carrers que han deixat de ser i on han caigut construccions noves. Els meus records tenen feina. M’assec sobre una pedra. Allò era casa meva. Jo tenia la clau d’aquella porta que ara cau a trossos i havia netejat cada matí els graons del jardí on ara ell insolent com si res descansa. Quatre potes penjant que sovint en són set ensenyen les urpes amagades. Allò és casa meva. I ell com si res. Ulls traïdors tancats. Llàstima de blau i lila elèctrics. S’obre dins meu la ràbia. Odio els animals que tafenegen pels meus racons amb aparent sense consciència. M’assec sobre una pedra i a la bossa en porto una altra. La trec, l’aixeco amb força per sobre meu i la deixo caure amb força sobre el morro de bigotis endormiscats. En el silenci d’estiu no sento res més que un cop fort dins el meu cap. L’agafo per la cua i el llenço rere el marge. I he volgut dir que llenço l’animal, el cap estic condemnada a portar-lo a sobre. Veig la Virginia de lluny que inmòbil em diu alguna cosa que no entenc i que acaba amb perdent. Ni me l’escolto. Hi ha massa béstia espaterrada indiferent sobre el dolor.