22/4/10

Balcó II


Aquest conte està dedicat a Eva Ruiz , la fotògrafa culpable de la meva inspiració i d'aquest tendre intercanvi. No deixeu de visitar-la, si estimeu les lletres us sorprendrà.

Que tingueu un feliç Sant Jordi! 




A casa meva hi ha una línia. Una línia que creua des del balcó que dóna al carrer fins la finestra que dóna al celobert del darrera. És blanca. Gruixuda. I de nit desapareix. I es converteix en un forat. Però és clar, tampoc tot no funciona així de simple i tot té les seves variacions. La línia la puc veure sempre clarament, sé on és. El forat no sé com és, però sé com s’obre. Puc tancar-lo i obrir-lo amb un cert control. En canvi la línia fa dies que intento desenganxar-la del terra on sembla haver-s’hi adherit per sempre més desesperadament. L’últim tema de conversa amb mi mateixa és aquest, les línies i els forats.

Tu les entens aquestes coses que escrius?, em pregunta la Virginia. I jo que estic quieta davant el vidre del balcó penso que no. Que sí. Que depèn de si és de dia o de nit. Depèn de si veig línies o forats. A vegades em costa molt viure en els paràmetres que em marca el meu inconscient. Demà és Sant Jordi i encara he de comprar una senyera. He seleccionat, amb dificultat, quatre llibres per regalar en un intercanvi de llibres. He cancel·lat un viatge de tres dies. He volgut omplir aquest buit escrivint unes línies en el meu diari. He deixat el diari obert sobre la taula i he anat cap al balcó per perdre la meva mirada sobre el carrer.

Ara visc en un carrer que té nom del poble on encara hi ha un balcó on m’agradaria penjar-hi una senyera i on ja no puc accedir a no ser que em dediqui a obrir forats de nit i a creuar línies de dia. He escrit tres “on” seguits i no estic segura que quedi bé narrativament, però mentre dubto penso que l’on és la clau, el centre de les meves pors i incerteses. I continuo: Visc en un carrer amb el nom del poble on ja no m’atreveixo a viure. Les persones ens consolem sovint amb les coses més estranyes. I em giro per respondre quelcom que la Virginia pugui entendre, que la deixi tranquil·la. I em giro i m’adono que darrera nostra, quan estem davant un balcó, hi ha tota una vida condensada en l’aire d’aquelles parets, una vida que se’ns enganxa a la pell i que ha xuclat totes les vides que hi havia darrera tots els nostres balcons. Xuclat. Orxata.

Virginia, responc, saps que demà és Sant Jordi? Sant Jordi era un cavaller que després de matar el drac per salvar la princesa va tornar a casa seva, va lligar el cavall davant la casa d’adob on vivia i es va posar el pijama. Llavors es va asseure davant la finestra de la cuina i va pensar que, si ja s’hagués inventat, li agradaria prendre’s una orxata. Per baixar l’adrenalina, ja m’entens. Però enlloc de l’orxata es va preparar unes herbes que va saborejar lentament mentre pensava en la princesa que li deia adéu des del seu balcó. I mentre somreia pel record es va anar adormint. Durant la nit mentre dormia el record de la princesa es va anar fent més gran, però més dolç i més lleuger. Li hauria agradat quedar-se amb ella però a la vida hi ha coses que no poden ser. I ja està bé així. I quan es va llevar pel matí casa seva semblava molt més gran, la finestra s’havia eixamplat i els contorns de parets i terres havien quedat fins i tot desdibuixats. Hi havia molta llum. Quina sort tenir finestra. Quina sort que la princesa tingués un balcó. Així les seves històries quedarien endreçades cap a dins, sense por de caure al buit. Quina sort poder alleugerir els records. Així de façana endins cadascú pot viure sense pors, tranquil, embolcallats per tots aquells que sempre ens han acompanyat i que no sempre hi podran ser.

Hm. Murmura la Virginia. T’ha quedat una mica amb moralina però te n’has sortit prou bé. I somriu. Gràcies per l’esforç, però si m’haguessis dit que tot s’arregla dormint també ho hagués entès. I que quan comences a veure línies i forats a la teva vida vol dir que necessites descansar. Val. Molt bé. Però gràcies pel conte, eh? Em fa riure pensar en Sant Jordi vestit amb pijama. Això estava bé. I mentre tanca el meu diari per tornar-me’l jo penso en simplificar la història. He vist una fotografia i he pensat en el balcó rera el qual vivia la meva àvia, en la barana que guarda tota la vida que ella em va regalar. I m’he hagut d’inventar una història per suportar el pensament de que un dia el tiraran a terra per construir-ne un de nou. Per això no puc viure al poble que té el nom del carrer des del que ara escric.


El dia que em vaig acomiadar del Passeig Sant Joan 87 vaig endur-me una pedra del terrat. Demà la trauré i la posaré al balcó. Aniré a plaça i compraré la primera orxata de la temporada. Pensaré si compro ja definitivament una senyera. I faré un esforç per escriure millors contes. Ho prometo. 


... pots llegir també Balcó I 


8 comentaris:

Eva ha dit...

Ostres noia, m'ha encantat!!! Moltíssimes gràcies pel relat i per posar la foto que ara és ben teva :)
Una abrassada ben forta i el meu millor desig per aquest Sant Jordi. Muac!!

Gem ha dit...

M'ha agradat, molt i molt, el teu retrobament amb el Passeig de Sant Joan... tens un estil fantàstic :) Ajam, tenim pendent una unió d'idees... les haurem de fer venir com sigui!
Bon Sant Jordi ♥

de la Virginia Fochs ha dit...

Estimades!!!! Que passeu una feliç diada, pensaré en vosaltres! :-) I sí, Gemma, tenim una reunió pendent de la que no ens escaparem :-) Ara tinc un mes horribilis amb estrenes vàries i feines final de curs, però al juny, si cal, et vindré a veure i obrim projecete de cara a l'estiu. Seguim en contacte! ♥♥♥

Anònim ha dit...

espero que t'hagi provat l'orxata. ja hi tens la senyera al balcó ? tots tenim lineas i forats... avui fa un dia gris i plou una mica, però cada cop veig més llum al carrer. felicitats pel relat.

de la Virginia Fochs ha dit...

Gràcies Cult!! :-) Reconforta saber que un no està sol :-) Ei, que al final seré a Berlin des de l'última setmana de juliol al 15 d'agost, coincidirem?

Una abraçada!

Gem ha dit...

Perfecte bonica!! del juny no passa, a més haurem passat la baixada de la primavera i segur que ens inspirem en un tres i no res :)

Jo també porto uns dies molt atrafegada, la vida sempre complicant les coses... jejeje

Petonets!!! ♥

ps. segueix fent fotos, per poc que puguis; espero que el teu fill es posi bo ben aviat.

Anònim ha dit...

Si Virginia !! coincidirem l'última setmana de juliol :) o potser també alguns dies d'agost...podrem passejar-hi junts !. Encara no ens hem posat a buscar allotjament; ja et dirè el què.

Aitor Marichalar Freixa ha dit...

Els teus relats començen a tenir un toc "demà és Nadal..."...jajaja...aix,ja trobava a faltar el passeig st Joan germaneta!!ptns