Volia escriure quatre paraules que ho resumissin tot perquè ja és tard. Tinc són però recordo els mil·límetres de pell i les mans sota la samarreta. Tot és avorrit però tu rius quan t’ho explico i de cop se’m confons amb els altres. Tinc diferents residènces al cor i sovint les visito i llavors escric. Ara he perdut una història que anava d’una noia que des de l’altra vorera del tramvia quedava atrapada en els ulls d’un noi amb barba i amb cabells llargs. L’he perdut just en el moment en el que anaven a començar a parlar. Potser això són les quatre paraules que volia salvar. Que ella i ell hi són. Que han pujat al tramvia i a hores d’ara parlen. Que si tanco els ulls li podré donar la mà i si estic de sort sentir els mil·límetres. Que quan tanco els ulls visc en altres cases de pisos i escales i ascensors i avions perduts. Que la Virginia m’ha dit que quan dormim en un món estem desperts en un altre i a la inversa.
Que jo penso que sóc d’un altre món i que trobo a faltar la conversa que ens durà a dormir junts. Dormir. Somniar. Samarreta. A vegades em passa com a les meves històries. Em perdo.
Entrades
3 comentaris:
Es normal perdre's Virginia, un post ple de tendresa, una abraçada molt gran.
:)
gràcies Sandra :-) a mi em flipa com escrius i com saps transmetre els sentiments i la seva intensitat... així potser és pateix més, però també es viu amb totes les lletres :-) endavant!
Em sembla que jo tambe hi sóc un poc perduda vivint sovint en indrets imagiaris i dormint desperta.
M'agrada molr el post.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada