Interruptors

A vegades tinc la sensació que a dins meu hi ha un interruptor que no funciona. Que ha d'haver-hi un cable que es va petar fa temps i que només amb una mica de celo ja ho tindríem. A vegades tinc la sensació que estic molt aprop de fer les paus. Amb mi mateixa. Amb la Virginia. Amb ningú. No sé. Ara que ja sóc a Berlín no veig tants cocodrils quan travesso pel carrer. Els veig dins meu. Cocodrils interruptor. Interruptor no m'agrada estar sola. Interruptor vull tenir èxit. Interruptor vull saber qui sóc. Interruptor no volia perdre el 87 del passeig de sant joan. Interruptor per què quan camino a vegades ploro. I estic a punt de tornar-ho a fer però aixeco la vista i davant meu sentat a la barra hi ha un noi d'ulls petits i escabellat amb les galtes ben vermelles i que a les 12 del migdia ja va per la tercera gerra de cervesa i fa cara d'estar molt perdut. A mi em falta un interruptor, però aquest fa pinta de tenir tot un curtcircuit. I comença a parlar sol i jo recordo que també tinc l'interruptor he de salvar el món i m'aixeco i m'assec al seu costat i li dic hola i ell em mira i no em diu res. Ara que sóc al seu costat veig que a l'altre tamburet hi té una caixa d'eines. L'obre, en treu quatre interruptors, una mica de celo i un tornavís. Ara jo el miro i no li dic res. M'ho poso tot ràpid a la butxaca i marxo corrents. La bicicleta vola sobre el passeig del riu. La Virginia em pregunta què em passa i veig un campanar que em recorda la meva àvia. Necessito uns llençols i uns braços. Clic. Aixeco la vista i davant meu a la barra la renglera de clients és totalment una altra. A les taules la gent ha deixat d'esmorzar i ja dina. Són les quatre de la tarda. Clic. Clic. Clic.