5/5/10

La meva cuina


Dedicat a en Gerard Guix, que em va donar les ales per escriure aquest relat durant un dels seus màgics tallers.

Al costat de casa meva hi viu també una parella, no els he vist agafats de la mà i són molt feliços. No els espio mai. Qualsevol semblança d’aquest relat amb la realitat és pura coincidència.



La meva cuina buida podria ser la de qualsevol. Me la vaig trobar així i ja no hi havia massa res a fer.
La meva cuina té armaris que no obro mai. Són els armaris magradaria. M’agradaria beure infusions i tisanes i per això en tinc quatre estanteries plenes amagades sota una porta que quan s’obre mira a la finestra. M’agradaria tenir-ho tot endreçat en pots de vidre personalitzats i fer manualitats espectaculars amb les oueres oooohhhhh quina passada això com ho has fet. Però els pots i les oueres s’acumulen sobre un prestatge amagat per una porta que quan s’obre mira cap a munt i ja està, això és tot. La meva cuina també té una nevera ben assortida coronada per un regiment de medicaments nous i caducats, alguns fins i tot repetits.

A vegades em passa això de guardar coses on no toca, de guardar-les per duplicat, de guardar-les quan ja han passat o de guardar-les pensant que m’agradarien molt però sense saber si sí o no o què. I no estic fent pas cap metàfora entre la meva cuina i la meva vida. Resulta que m’he posat a parlar de la meva cuina estàndar i impersonal i he mal descobert que s’assembla a la meva vida.

Jo que hi entrava tan ingènuament en aquesta cuina.
Jo que hi era tan feliç escoltant la vida dels altres.

I és que la meva cuina té un altre armari on hi guardo l’escombra i que hi té el calentador amb uns tubs que travessen cap a la cuina dels veïns , una parella jove que té una cuina com jo i que sempre van agafats de la mà però que quan sopen o cuinen o esmorzen o renten plats no parlen mai entre ells. Ja fa dos anys que els escolto, a ells i el seu repicar d’olles, plats, aigua corrent i passes de sabates o sabatilles. De tant en tant algun cop. A vegades el repicar de la porta. Jo deixo la porta de l’armari del calentador oberta i escolto. M’imagino com deu ser viure a l’altra banda de la paret. Poso diàlegs en tots aquells silencis. I llavors penso que ells també em deuen escoltar a través del forat per on travessen els tubs del seu armari del calentador i em poso a fer bullir la tetera i a cridar eh mira quin pot més maco m’ha sortit per guardar els cabdells de llana sense que es facin nusos! I poso música d’aquella que només coneixen els intel·lectuals i tanco la porta i me’n vaig al menjador.

1 comentari:

gemma ha dit...

♥♥♥!!!!!!