Pèrdues

Un dia se’m va obrir un llac dins meu i des de llavors que no sé com fer-m’ho per tancar-lo. Un dia vaig decidir acompanyar la Virginia i explicar-ho sobre paper. Hi ha dies que m’agradaria fer l’explicació en entorns quotidians i converses trivials però només em surt parlar de llacs, de cocodrils, interruptors i pedres. Suposo que hi ha forats que no els saps tapar de cap més manera. Suposo que hi ha pous als que només hi pots baixar fent la vertical mentre gires en circumferència.
Ara que la Virginia i jo portem soles uns quants dies tinc la sensació que la conec des de sempre i que l’entenc molt més. Avui, mentre menjàvem pizza a la plaça, m’ha explicat la història d’un nen que es diu Wolfgang. La cosa va així: es veu que viu a les muntanyes en una casa de sostre perpendicular. Té una taula d’aquestes per fer surf a la neu i quan baixa els caps de setmana a vegades la truca per anar a jugar al parc. Però la Virginia mai té temps i en Wolfgang sempre hi acaba anant sol. Allà juga amb la seva ombra a tirar pedres i córrer a veure qui l’agafa primer. Solen quedar bastant empatats. Quan torna a casa passa per davant el balcó de la Virginia, xiula, li llença una bosseta amb pedres i li diu que són les que ha guanyat l’ombra. La Virginia para de mastegar i es treu de la butxaca unes quantes bossetes de roba marró plenes de pedres i me les ensenya mentre les deixa sobre la taula. Segueix mastegant i es posa a plorar. Fa molts dies que en Wolfgang ja no ve al poble, se n’ha cansat i ja no té temps li va dir com de lluny. I mentre una llàgrima gruixuda rodola galta avall i es dilueix sobre la pizza, la Virginia em mira i em diu que el pitjor és que fa dies que va al parc per almenys poder conèixer l’ombra i tornar-li les pedres però que allà no hi ha ningú. És hivern, la boira fa dies que no ens deixa veure el cel i ningú té ganes de córrer pel parc, li dic jo en un intent inútil i ridícul de consolar-la. Miro les bosses sobre la taula i recordo un moll de fusta en un dia d’estiu mentre en Wolfgang i jo llençàvem pedres sobre el llac. Recordo que jo tampoc en tenia de temps i que ell també un dia va deixar de venir. Des de llavors l’he trobat a faltar moltes vegades. Per això quan m’invento històries hi poso el seu nom, és la meva versió de guardar-me les pedres a la butxaca per anar a buscar la seva ombra. Abraço la Virginia i li faig un petó. Hi ha pèrdues per les quals no sé si mai arribarem a plorar prou.