La corrent imposada

Per en Toni, que amb paciència i generositat m’acompanya en els viatges a contracorrent.

Avui he anat a córrer. En les primeres passes no sabia ni on anava, però m’ha vingut així i m’he fet cas. Altres vegades m’han vingut ganes d’agafar avions i desaparèixer i també m’he fet cas, o sigui que he pensat que donar voltes a la ciutat tampoc no podia ser tan greu. No podia ser tan greu si pensem que no sabia on anava, recordem-ho, ja ho he dit al principi. I ara que ningú es faci el dissimulat. En aquest món, posar-se a córrer sense saber on es va és pecat. Tot ha de voler dir i tot ha de voler ser.

Desafio doncs el corrent imposat i em calço sabates sense destí. Cent metres i em paro davant un arbre. M’hi he quedat calculo que una hora, ben quieta. No feia res. No esperava pas que em vingués cap inspiració. No tenia cap intenció de provocar. Simplement no feia res. Un policia m’ha cridat l’atenció perquè no ha vist la meva actitud gaire clara. Es veu que estava provocant una petita distorsió en el corrent imposat, però encara no hi ha lleis en contra i no m’ha pogut acusar de res. I juraria que mentre marxava l’he vist riure.

Passa l’hora i decideixo saltar. Salto tan amunt que la ciutat sota els meus peus deixa de tenir sentit, passo la segona hora ballant i la tercera no la veig ni passar perquè semblo haver deixat l’òrbita del corrent imposat i no és fins la quarta que em noto baixar.

Per la baixada havia previst un paracaigudes, però a la bossa només hi trobo un skate i la cosa es complica més del que m’esperava. Hi trobo una mica l’aire, però en la baixada només aconsegueixo controlar un circuit en bucle que em té unes vuit hores ocupada. Tot això i totes aquestes hores i encara no he començat a córrer. Aparco la idea de la carrera i decideixo tornar.

Embruto les sabates al fang perquè si a casa explico la veritat de les meves últimes hores de recorregut no em creuran i posaran aquella cara de preocupats. Sobretot la part de que he estat ballant sobre la ciutat. Això es fa difícil de creure. O sigui que embruto les sabates com dic, faig unes quantes volteretes per suar i veig la Virginia al meu costat que em demana si li vull donar la mà. Està una mica esverada perquè diu que aquest vespre ha vist una dona volant sobre els teulats, duia una faldilla vermella i li semblava que anava molt enfeinada movent els núvols de lloc. No puc evitar riure i me l’enfilo a les espatlles per anar més ràpid, se’ns ha fet tard i vol ploure. Li dic que quan arribem a casa podem fer-ne un dibuix, de la dona voladora, i que si vol jo li escriuré un petit conte. La idea l’ha entusiasmat i m’ha començat a fer preguntes per anar creant el personatge. De camí em demana comprar xurros de xocolata abans no tanquin la botiga i això m’ha provocat un flaixback que m’ha dut a recordar la merceria del Passeig Sant Joan. Noto perillosament com els peus tornen a voler enlairar-se d’aquesta complicada corrent imposada, però m’agafo a la Virginia i apreto els peus amb força contra el terra. Mastego xurros intentant pensar que són de pastanaga i de cop em trobo explicant a la Virginia que sí, que la gent gran ja ho tenim aquestes coses, que quan ens veiem sobrepassats per les corrents arranquem a córrer, i que de córrer a volar és qüestió de segons.

Com ha anat, em pregunten quan entro per la porta. I explico que bé, que per ser el primer dia que provava de fer footing al vespre havia aguantat força, que sort que la Virginia m’acompanyava i així no se m’ha fet tan pesat. Suspir. Els de casa últimament suspiren quan parlo de la Virginia, no l’han vist mai i es pensen que me l’invento. Jo ja no sé qui s’inventa què o què s’inventa qui. Només sé que la realitat de corrent imposada se’m fa insoportable a vegades.

M’acabo els xurros i em poso a escriure el conte que he promès a la Virginia. Ella, amb aquest suspir que ha sentit des del replà, m’ha dit que avui prefereix no entrar, que si de cas un altre dia.

Potser demà provo d’anar a córrer.

Quan llegia les Lectures

I quan llegia les Lectures a casa teva, els dies eren diferents. La llum era una altra, a l’hivern feia sempre fred. Quan sortia de casa els carrers eren plens de boira i un dia vaig ensopegar i volar per sobre la bombona de butà. L’aigua l’anàvem a buscar a la font, l’estiu era llarg i lent. Corríem amb vespinos i fumar marlboro era ben parit i barat. Ningú pensava en digital i ens enteníem i quedàvem, i arribàvem ben puntuals. L’olor era una altra, les cançons que no eren les d’ara omplien els racons, i una vegada per nadal van posar sense parar en perales als altaveus del carrer. Quan llegia les Lectures a casa teva tu organitzaves els meus aniversaris i els del meu germà, i jo ni pensava en la possibilitat de que algún dia tot allò seria diferent. No hi havia rotondes a les carreteres i les cases eren al seu lloc. La teva també. Tu em feies pèsols per dinar i no era tan difícil trobar el mateix plat al restaurant. El safreig, el tablado, el mando per canviar entre tres canals. Els piparapips. I més tard el reggae. I l’ska. I els noms en registre propi que tanquen el repertori d’aquella obra que ara observo sentada entre el públic i des de lluny. Quan llegia les Lectures jo no parlava alemany, no coneixia Berlín i no te n’havia parlat mai. No tenia un lluc, no pensava en art. Però tenia bicicleta i no conduia cotxe, això segueix igual. I també duia el mateix pentinat. Tot i que ara m’hi han sortit cabells blancs. I encara segueixo estudiant. 

Dissabte et vindré a veure i et portaré la flor que m’has demanat. Això dels salts de generació és ben estrany i jo sovint tinc massa la sensació de no haver trobat el meu lloc en aquesta. Els dies són massa diferents, et deia en començar. Però, tranquil·la, que les Lectures encara es poden comprar al mateix lloc, amb això ho hem ensopegat.

Per molt anys.

PD. He començat a cosir.

Pensament I

No tenia professió definida i va marxar a viure a prop d’un riu. Això del riu era perquè era l’única cosa segura de romandre per sempre. Allò de la professió era perquè no sentia necessitat de quedar-se. 

Ja no hi és

Va passar per davant de casa seva i casa seva ja no hi era.

Travessà el carrer i posà el peu dret en el solar en runes.

Ningú mai més la va tornar a veure. 
Línia número 4.
Fi.

La meva cuina

Dedicat a en Gerard Guix, que em va donar les ales per escriure aquest relat durant un dels seus màgics tallers.

Al costat de casa meva hi viu també una parella, no els he vist agafats de la mà i són molt feliços. No els espio mai. Qualsevol semblança d’aquest relat amb la realitat és pura coincidència.

La meva cuina buida podria ser la de qualsevol. Me la vaig trobar així i ja no hi havia massa res a fer.
La meva cuina té armaris que no obro mai. Són els armaris magradaria. M’agradaria beure infusions i tisanes i per això en tinc quatre estanteries plenes amagades sota una porta que quan s’obre mira a la finestra. M’agradaria tenir-ho tot endreçat en pots de vidre personalitzats i fer manualitats espectaculars amb les oueres oooohhhhh quina passada això com ho has fet. Però els pots i les oueres s’acumulen sobre un prestatge amagat per una porta que quan s’obre mira cap a munt i ja està, això és tot. La meva cuina també té una nevera ben assortida coronada per un regiment de medicaments nous i caducats, alguns fins i tot repetits.

A vegades em passa això de guardar coses on no toca, de guardar-les per duplicat, de guardar-les quan ja han passat o de guardar-les pensant que m’agradarien molt però sense saber si sí o no o què. I no estic fent pas cap metàfora entre la meva cuina i la meva vida. Resulta que m’he posat a parlar de la meva cuina estàndar i impersonal i he mal descobert que s’assembla a la meva vida.

Jo que hi entrava tan ingènuament en aquesta cuina.
Jo que hi era tan feliç escoltant la vida dels altres.

I és que la meva cuina té un altre armari on hi guardo l’escombra i que hi té el calentador amb uns tubs que travessen cap a la cuina dels veïns , una parella jove que té una cuina com jo i que sempre van agafats de la mà però que quan sopen o cuinen o esmorzen o renten plats no parlen mai entre ells. Ja fa dos anys que els escolto, a ells i el seu repicar d’olles, plats, aigua corrent i passes de sabates o sabatilles. De tant en tant algun cop. A vegades el repicar de la porta. Jo deixo la porta de l’armari del calentador oberta i escolto. M’imagino com deu ser viure a l’altra banda de la paret. Poso diàlegs en tots aquells silencis. I llavors penso que ells també em deuen escoltar a través del forat per on travessen els tubs del seu armari del calentador i em poso a fer bullir la tetera i a cridar eh mira quin pot més maco m’ha sortit per guardar els cabdells de llana sense que es facin nusos! I poso música d’aquella que només coneixen els intel·lectuals i tanco la porta i me’n vaig al menjador.

La MAR i la TIETA

Per la Mar, la meva neboda, nascuda avui 27 d'abril de 2010.

Per la Raquel, la mare valenta que prepara els millors esmorzars del món.

I molt tendrament i amb tot el meu afecte més profund, per l'Aitor, el meu germà "petit" que avui ha estat pare per primer cop i que ha compartit amb mi tots els nadals de la Virginia ♥

Avui, mentre em menjava un plat de sípia, ha nascut la Mar. Tinc ara la sípia ballant amb papallones, que se'n diu. La Mar és de veritat, no me l'he pas inventat jo. I això que escric també és veritat, ho juro. Ara penso que les sípies viuen al mar i que avui porto tot el dia llegint Calders: Ronda naval sota la boira. I que naval té a veure amb sípia i amb mar i que boira té a veure amb passeig, terrat, balcó, Manlleu, Virginia. Potser això no vol dir res. O potser ho vol dir tot. El primer que tingui un manual d'instruccions que m'avisi.
La Virginia menja enciam amb els dits i no para de moure els peus sota la taula, està emocionada perquè em veu feliç. Perquè avui almenys escriuré una cosa que ella pot entendre: Ha nascut la Mar. I jo, la tieta, sóc la persona més feliç del món ♥

Balcó II

Aquest conte està dedicat a Eva Ruiz , la fotògrafa culpable de la meva inspiració i d'aquest tendre intercanvi. No deixeu de visitar-la, si estimeu les lletres us sorprendrà.

Que tingueu un feliç Sant Jordi! 

A casa meva hi ha una línia. Una línia que creua des del balcó que dóna al carrer fins la finestra que dóna al celobert del darrera. És blanca. Gruixuda. I de nit desapareix. I es converteix en un forat. Però és clar, tampoc tot no funciona així de simple i tot té les seves variacions. La línia la puc veure sempre clarament, sé on és. El forat no sé com és, però sé com s’obre. Puc tancar-lo i obrir-lo amb un cert control. En canvi la línia fa dies que intento desenganxar-la del terra on sembla haver-s’hi adherit per sempre més desesperadament. L’últim tema de conversa amb mi mateixa és aquest, les línies i els forats.

Tu les entens aquestes coses que escrius?, em pregunta la Virginia. I jo que estic quieta davant el vidre del balcó penso que no. Que sí. Que depèn de si és de dia o de nit. Depèn de si veig línies o forats. A vegades em costa molt viure en els paràmetres que em marca el meu inconscient. Demà és Sant Jordi i encara he de comprar una senyera. He seleccionat, amb dificultat, quatre llibres per regalar en un intercanvi de llibres. He cancel·lat un viatge de tres dies. He volgut omplir aquest buit escrivint unes línies en el meu diari. He deixat el diari obert sobre la taula i he anat cap al balcó per perdre la meva mirada sobre el carrer.

Ara visc en un carrer que té nom del poble on encara hi ha un balcó on m’agradaria penjar-hi una senyera i on ja no puc accedir a no ser que em dediqui a obrir forats de nit i a creuar línies de dia. He escrit tres “on” seguits i no estic segura que quedi bé narrativament, però mentre dubto penso que l’on és la clau, el centre de les meves pors i incerteses. I continuo: Visc en un carrer amb el nom del poble on ja no m’atreveixo a viure. Les persones ens consolem sovint amb les coses més estranyes. I em giro per respondre quelcom que la Virginia pugui entendre, que la deixi tranquil·la. I em giro i m’adono que darrera nostra, quan estem davant un balcó, hi ha tota una vida condensada en l’aire d’aquelles parets, una vida que se’ns enganxa a la pell i que ha xuclat totes les vides que hi havia darrera tots els nostres balcons. Xuclat. Orxata.

Virginia, responc, saps que demà és Sant Jordi? Sant Jordi era un cavaller que després de matar el drac per salvar la princesa va tornar a casa seva, va lligar el cavall davant la casa d’adob on vivia i es va posar el pijama. Llavors es va asseure davant la finestra de la cuina i va pensar que, si ja s’hagués inventat, li agradaria prendre’s una orxata. Per baixar l’adrenalina, ja m’entens. Però enlloc de l’orxata es va preparar unes herbes que va saborejar lentament mentre pensava en la princesa que li deia adéu des del seu balcó. I mentre somreia pel record es va anar adormint. Durant la nit mentre dormia el record de la princesa es va anar fent més gran, però més dolç i més lleuger. Li hauria agradat quedar-se amb ella però a la vida hi ha coses que no poden ser. I ja està bé així. I quan es va llevar pel matí casa seva semblava molt més gran, la finestra s’havia eixamplat i els contorns de parets i terres havien quedat fins i tot desdibuixats. Hi havia molta llum. Quina sort tenir finestra. Quina sort que la princesa tingués un balcó. Així les seves històries quedarien endreçades cap a dins, sense por de caure al buit. Quina sort poder alleugerir els records. Així de façana endins cadascú pot viure sense pors, tranquil, embolcallats per tots aquells que sempre ens han acompanyat i que no sempre hi podran ser.

Hm. Murmura la Virginia. T’ha quedat una mica amb moralina però te n’has sortit prou bé. I somriu. Gràcies per l’esforç, però si m’haguessis dit que tot s’arregla dormint també ho hagués entès. I que quan comences a veure línies i forats a la teva vida vol dir que necessites descansar. Val. Molt bé. Però gràcies pel conte, eh? Em fa riure pensar en Sant Jordi vestit amb pijama. Això estava bé. I mentre tanca el meu diari per tornar-me’l jo penso en simplificar la història. He vist una fotografia i he pensat en el balcó rera el qual vivia la meva àvia, en la barana que guarda tota la vida que ella em va regalar. I m’he hagut d’inventar una història per suportar el pensament de que un dia el tiraran a terra per construir-ne un de nou. Per això no puc viure al poble que té el nom del carrer des del que ara escric.

El dia que em vaig acomiadar del Passeig Sant Joan 87 vaig endur-me una pedra del terrat. Demà la trauré i la posaré al balcó. Aniré a plaça i compraré la primera orxata de la temporada. Pensaré si compro ja definitivament una senyera. I faré un esforç per escriure millors contes. Ho prometo. 

... pots llegir també Balcó I