19/12/08

Mètodes científics


Ara quan em feliciten hi ha una persona que no hi és. De fet ara tinc una sola raó per la qual m’agradaria tornar a abans. Ara, des de fa unes setmanes, la Virginia se’m presenta cada dia amb un nou amic sota el braç. Es veu que ara hi ha una cosa que es diu Facebook que et retorna aquells amics que havies perdut i que no sabies que eren amics teus. Aquells amics amb qui comparties ànima però no havies vist mai. La col·lecció particular del que en un viatge a València vaig decidir que en diria Sergistizóns. I és que el pas del temps converteix les coses en fenòmens estranys. Diu la meva professora de Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia que quan mires enrere les coses es veuen diferent i que la retrospecció, per tant, planteja dubtes en termes científics. Ho apunto a la llibreta i decideixo que no hi vull reflexionar per veure si crec que és cert o no.

M’agrada fabricar records.

No sé si m’agrada deixar que la Virginia em porti tanta gent a casa.

Em tranquil·litza saber que en l’edat de la Virginia tenia tots aquests Sergistizóns amb mi.

Els records millor no tocar-los.

El Facebook és una màquina del temps.

El Facebook només et permet agregar els vius.

El Facebook no t’informa quan algú es mor.

Jo em pregunto qui m’avisarà si algú dels meus contactes del Facebook i de l’agenda de telèfons es mor i no tenim cap amic en comú.

Jo em pregunto com un amant se n’assabenta que l’altra amant s’ha mor si ningú, absolutament ningú fora d’ells dos, coneix aquella relació i un viu a Tokio i l’altra a Nova York.


Avui celebro anys i hi ha una persona que no hi és. Unes quantes més que no hi són i jo no sé. Per sort ja he fet l’examen en Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia i podré deixar la reflexió per més endavant. O deixar-la dins la llibreta.

11/12/08

Strassenbahn


Duia una faldilla campana vermella. La resta negre i ajustat. Els cabells recollits en una cua i els ulls aquosos pel vent amb la mirada fixa en un punt inexistent de l’horitzó. La cara rígida pel fred. El semblant rabiós, en podríem dir també. Al seu voltant un oceà en tempesta i als seus peus un dos per dos de pam de roca seca i àrida. Suspensió en el no res. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o volar. O no, volar no. Torne’m-hi. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o buscar-se una aixada més forta i resistent per seguir picant contra el mur. Però per picar contra un mur has de tenir clares unes quantes coses.
Has de contactar amb la persona que l’ha construit, estaria bé conèixer-ne bé el material.
Has de saber per on picar i per què piques, no seria gens agradable trobar-te de cop a l’altra banda i observar que tornes a estar enmig de la tempesta suspesa en el no res amb dos pams de terra sota els teus peus.
El problema és que tot plegat em fa molta mandra. Miro la Virginia mentre s’entreté a saltar rajoles sense trepitjar la ratlla del seu precipici particular. Un tranvia que passa aixeca un petit remolí d’aire fred i ella intenta desesperadament aguantar l’equilibri. Cau a terra i en mig segon ja torna a estar de peu, de nou enmig de la rajola i amb el cabell esbutllat i en actitud de guerra. “Strassenbahn dumkopf!!!!” , crida a tot pulmó. Deixa passar un segon, paralitzada en un joc de les estàtues, i esclata a riure. “Són burros aquests tranvies”, em diu, “sempre em fan caure”. M’observa. Un, dos. “A tu no?”. Un, dos. “Què fas aquí tan quieta?”. Un, dos. Ara pregunto jo. “Què vols ser de gran?”. I la Virginia arrufa el nas, aixeca les espatlles, em mira, mira al terra, torna a saltar rajoles, para, em clava la mirada. “Pf. No sé. Depèn”.
Pf. Doncs estem arreglats.

25/11/08

Allò al mar

He entrat al mar i he recordat que m'hagués agradat entrar-hi fa molts anys:
per unes hores semblava que allò seria per sempre:
allò és els petons borratxos als lavabos i les mans aixecant la samarreta.

I llavors ja no recordo què hi té a veure això amb el mar.
Només sé que "he entrat al mar" m'ha dut fins a tu. Ara ja tinc una cosa més en què pensar.

I tinc banda sonora:http://www.myspace.com/gatmanel número 1 ALMAR

23/10/08

Mil·límetres

És simple. És així com funciona un record per sempre:

Uns mil·límetres de pell es troben.

Ja està. Gravat.

La porta verda

Un dia vaig parlar d'una porta verda i el 87 del Passeig Sant Joan encara existia. Vaig parlar de la porta verda i em vaig sentir com si ja ho hagués perdut tot. Com si hagués viatjat endavant. Vale, bueno, molt bé. O sigui que ara, que ja ho he perdut tot, que el 87 del Passeig Sant Joan ja ha desaparegut, dec poder viatjar enrere i pintar la porta d'un verd encara més fort i més brillant i més permanent i posar-hi una alarma antiincendis i antiallanamientos de morada i antifaç per no veure i barrar-la amb candaus i amb claus amb armari i amb dies al terrat i amb dents postisses dins un got i amb polos abans de dinar i amb pessetes per tot el que vulguem i amb porquesepuedes i amb petons i amb provocacions i amb humor i amb molt d'amor. Pintar-la ben fort perquè ningú me l'esborri.

Sergistizóns

La Virginia té un amic. Sergi Tizón. Porta ulleres i la acompanya cada dia des de casa seva fins la parada d'autobús. No són veïns. En Tizón viu a 20 minuts de cursa frenètica en bicicleta. En Tizón es lleva cada matí 20 minuts abans i no esmorza. En Tizón és amic de la Virginia.Vale, fins aquí.Però és que això no m'ho ha dit pas ella. Ho he vist jo mateixa, així, tota sola. Si la deixo parlar, la Virginia diu que té 4 amigues. La pf de nosegón. La bf del delló d'aquí. La trrr del pepí. La m de nimenrecordo. D'en Tizón no en parla. Normal. En Tizón s'ha colat per la porta lateral i ningú l'ha vist. Els sergistizóns els comences a veure quan les pf, bf, trrr i m desapareixen definitivament de la teva vida. I es necessita molta carrera perquè això passi. Jo vaig suada i encara no he fet ni la primera parada a boxes.

Peu fora el llit

Aquest matí m'he llevat i la Virginia s'ha volgut quedar al llit. M'ha dit que no sabia per quin peu baixar i que s'estimava més quedar-se allà, als llençols. No li he dit res, perquè encara recordo aquell hivern dels meus 10 anys, quan el primer que feia en llevar-me era analitzar obstacles i comptar les hores que faltaven per tornar al llit. Tampoc és que volgués dormir, simplement volia estar allà. Dormir no m'ha proporcionat mai tranquil·litat, ni quan tenia 10 anys ni ara. Hi ha coses que no canvien mai. Hi ha coses que amb el temps simules haver superat. Per això et lleves i poses un peu a terra fent veure que saps que aquell és el correcte. Per això he deixat que la Virginia es quedés al llit. Ella encara diu la veritat.

Una clau a la butxaca


Avui he conegut la Virginia. Estava davant d'una casa amb porta marró, dos pisos i un terrat amb una pedra. No arribava al timbre i l'he ajudat a enfilar-se. Ulls clars oberts i una rialla que em dóna les gràcies. I una àvia que obre la porta i diu un hola maca suau i tendre, feliç i enèrgic. La veig entrar d'una revolada i rere els vidres intueixo una vida que he perdut. A la butxaca hi porto una clau. A vegades guardo coses bastant inútils. A vegades faig coses extranyes. Com tancar un armari buit i quedar-me la clau per tocar els collons del nou amo de tota aquella vida que només era meva.

Rewind

Diuen que uns segons abans de morir passa tota la teva vida per davant teu. Ningú m'havia dit que això també passa quan el mort no ets tu sinó aquella persona que resulta que era identitat teva. Ningú m'havia dit res i ara la meva vida va en rewind.