Trobo a faltar la teva samarreta

Volia escriure quatre paraules que ho resumissin tot perquè ja és tard. Tinc són però recordo els mil·límetres de pell i les mans sota la samarreta. Tot és avorrit però tu rius quan t’ho explico i de cop se’m confons amb els altres. Tinc diferents residènces al cor i sovint les visito i llavors escric. Ara he perdut una història que anava d’una noia que des de l’altra vorera del tramvia quedava atrapada en els ulls d’un noi amb barba i amb cabells llargs. L’he perdut just en el moment en el que anaven a començar a parlar. Potser això són les quatre paraules que volia salvar. Que ella i ell hi són. Que han pujat al tramvia i a hores d’ara parlen. Que si tanco els ulls li podré donar la mà i si estic de sort sentir els mil·límetres. Que quan tanco els ulls visc en altres cases de pisos i escales i ascensors i avions perduts. Que la Virginia m’ha dit que quan dormim en un món estem desperts en un altre i a la inversa.
Que jo penso que sóc d’un altre món i que trobo a faltar la conversa que ens durà a dormir junts. Dormir. Somniar. Samarreta. A vegades em passa com a les meves històries. Em perdo.

Pèrdues

Un dia se’m va obrir un llac dins meu i des de llavors que no sé com fer-m’ho per tancar-lo. Un dia vaig decidir acompanyar la Virginia i explicar-ho sobre paper. Hi ha dies que m’agradaria fer l’explicació en entorns quotidians i converses trivials però només em surt parlar de llacs, de cocodrils, interruptors i pedres. Suposo que hi ha forats que no els saps tapar de cap més manera. Suposo que hi ha pous als que només hi pots baixar fent la vertical mentre gires en circumferència.
Ara que la Virginia i jo portem soles uns quants dies tinc la sensació que la conec des de sempre i que l’entenc molt més. Avui, mentre menjàvem pizza a la plaça, m’ha explicat la història d’un nen que es diu Wolfgang. La cosa va així: es veu que viu a les muntanyes en una casa de sostre perpendicular. Té una taula d’aquestes per fer surf a la neu i quan baixa els caps de setmana a vegades la truca per anar a jugar al parc. Però la Virginia mai té temps i en Wolfgang sempre hi acaba anant sol. Allà juga amb la seva ombra a tirar pedres i córrer a veure qui l’agafa primer. Solen quedar bastant empatats. Quan torna a casa passa per davant el balcó de la Virginia, xiula, li llença una bosseta amb pedres i li diu que són les que ha guanyat l’ombra. La Virginia para de mastegar i es treu de la butxaca unes quantes bossetes de roba marró plenes de pedres i me les ensenya mentre les deixa sobre la taula. Segueix mastegant i es posa a plorar. Fa molts dies que en Wolfgang ja no ve al poble, se n’ha cansat i ja no té temps li va dir com de lluny. I mentre una llàgrima gruixuda rodola galta avall i es dilueix sobre la pizza, la Virginia em mira i em diu que el pitjor és que fa dies que va al parc per almenys poder conèixer l’ombra i tornar-li les pedres però que allà no hi ha ningú. És hivern, la boira fa dies que no ens deixa veure el cel i ningú té ganes de córrer pel parc, li dic jo en un intent inútil i ridícul de consolar-la. Miro les bosses sobre la taula i recordo un moll de fusta en un dia d’estiu mentre en Wolfgang i jo llençàvem pedres sobre el llac. Recordo que jo tampoc en tenia de temps i que ell també un dia va deixar de venir. Des de llavors l’he trobat a faltar moltes vegades. Per això quan m’invento històries hi poso el seu nom, és la meva versió de guardar-me les pedres a la butxaca per anar a buscar la seva ombra. Abraço la Virginia i li faig un petó. Hi ha pèrdues per les quals no sé si mai arribarem a plorar prou.

Interruptors

A vegades tinc la sensació que a dins meu hi ha un interruptor que no funciona. Que ha d'haver-hi un cable que es va petar fa temps i que només amb una mica de celo ja ho tindríem. A vegades tinc la sensació que estic molt aprop de fer les paus. Amb mi mateixa. Amb la Virginia. Amb ningú. No sé. Ara que ja sóc a Berlín no veig tants cocodrils quan travesso pel carrer. Els veig dins meu. Cocodrils interruptor. Interruptor no m'agrada estar sola. Interruptor vull tenir èxit. Interruptor vull saber qui sóc. Interruptor no volia perdre el 87 del passeig de sant joan. Interruptor per què quan camino a vegades ploro. I estic a punt de tornar-ho a fer però aixeco la vista i davant meu sentat a la barra hi ha un noi d'ulls petits i escabellat amb les galtes ben vermelles i que a les 12 del migdia ja va per la tercera gerra de cervesa i fa cara d'estar molt perdut. A mi em falta un interruptor, però aquest fa pinta de tenir tot un curtcircuit. I comença a parlar sol i jo recordo que també tinc l'interruptor he de salvar el món i m'aixeco i m'assec al seu costat i li dic hola i ell em mira i no em diu res. Ara que sóc al seu costat veig que a l'altre tamburet hi té una caixa d'eines. L'obre, en treu quatre interruptors, una mica de celo i un tornavís. Ara jo el miro i no li dic res. M'ho poso tot ràpid a la butxaca i marxo corrents. La bicicleta vola sobre el passeig del riu. La Virginia em pregunta què em passa i veig un campanar que em recorda la meva àvia. Necessito uns llençols i uns braços. Clic. Aixeco la vista i davant meu a la barra la renglera de clients és totalment una altra. A les taules la gent ha deixat d'esmorzar i ja dina. Són les quatre de la tarda. Clic. Clic. Clic.

Cocodrils

***a tots vosaltres que m’heu animat en els primers dies de la virginia
***a l’allan i el seu isòpode

Avui travessava el carrer i sota els meus peus he vist que tot eren cocodrils. He intentat fixar la vista endavant però era massa tard, feia massa mal, era tan insoportable. Volia parlar, mirar al voltant, fer veure que no passava res, volia ser diferent, enginyosa, sobresortir. Volia arribar a l’altra banda de la vorera. És això. Volia arribar a l’altra banda de la vorera només per veure com es veia el carrer des d’allà; per respirar, prendre noves perspectives, aquestes coses. Volia parlar i explicar això sense que ningú pensés que això és producte de la meva imaginació.
Suposo que tothom m’entendria millor si digués que em dic Virginia. Que aquest matí he decidit abandonar casa meva sense agafar les maletes i he anat a l’estudi a tancar els tractes de l’empresa que m’havia de dur a Berlín. Que a vegades sembla que faci les coses rotllo pel·lícula de diumenge a la tarda, però que em sap greu informar al personal que la vida sol seguir uns paràmetres més aviat vulgars i que la gent en versió original subtitulada també té tardes de diumenge i fan servir les paraules rotllo i personal. Que quan he arribat a l’estudi la Clara ha tingut la decència d’avançar-me que el fill de puta del seu germà s’havia apuntat el tanto i que ara ja corria preparant a correcuita l’equipatge; i que la mateixa Clara no m’ha cregut quan li he explicat que venia sense res per tancar els tractes i marxar, també, sense res; que no m’inventés històries per fer-me la víctima m’ha dit, que ahir vaig dir ben clar que no pensava anar enlloc jo, que l’únic que jo volia era viure la vida sense complicacions i, a poder ser, amb en Marc. Que el seu germà marxava per no patir més. I jo intentava no veure les seves paraules com un atac però pensava en el seu germà i enlloc de veure la seva cara hi veia la d’un cocodril; i la d’un altre, i un altre, i una altra, i una altra, la de tota la canalla de puta (per ser correctes en política) que m’havia anat trobant pel camí des de que vaig començar a tenir bones idees i va començar a funcionar l’estudi. Per això ahir l’únic que volia era estar a casa amb en Marc. Però aquest matí resulta que ja no, que ho he vist diferent. I es veu que això no es fa, la gent això no ho entén. La Clara no ho entén diu. És que l’única manera de funcionar en aquest món deu ser anar en línia recta, li dic jo, que altibaix deu ser una paraula per designar topografies de serralades o què, li contesto amb un to força alt i els ulls ben oberts i esbatanats, per ara normalitzar-me també lingüísticament. Que a mi l’únic que em passa és que m’agrada viure, ara continuo, i que tots ells són uns rancis hipòcrites de merda. I estava dient “da” i la meva taula es va obrir en un forat d’escala assimètrica i vaig començar a baixar com penjada del sostre i vaig recordar que a mi això em feia molta por i que per favor volia baixar d’aquí.
Un cop a l’enrajolat de la vorera he intentat recular per poder acabar la història en format normal, però el semàfor era verd i jo volia travessar i llavors ha estat quan sota els meus peus han començat a sortir tots aquells cocodrils. Què en faré suposo que ho decidiré més endavant. Pacplacplacplacpccctpct. Cada cop plou més fort i val més que no m’encanti.

Mareig

Cada cop que deixava de respirar li venia un mareig. El cor li pujava al coll i li tornava a caure de cop fent mitja voltareta. Volia ser forta. La seva àvia estava dient adéu i no era moment per espantar-se. Tocava ser forta. Però es marejava. La seva àvia estava dient adéu i no era moment per espantar-se. Volia ser forta. El cor li pujava al coll i li tornava a caure de cop fent mitja voltareta. Cada cop que deixava de respirar li venia un mareig.
Que recordés bé, això va passar un parell de vegades, com una onada. Llavors va tocar anar a dinar. I sense saber com es va trobar sentada en una taula amb tot de familiars que feia anys que no veia i dels que no recordava ni el nom. Un d’ells li va demanar si en Martí no havia vingut perquè treballava. I ella va tardar una bona estona en accedir al seu record de qui era en Martí. I va resultar ser un nòvio de la facultat. I es va posar a riure i va deixar anar un absurd ens hauríem d’actualitzar més sovint i va seguint mastegant mentre esperava que sonés el telèfon i li digués que no s’espantés, que tot havia acabat, que ara tocava ser forta.
Quan el telèfon va sonar ella era al replà, com a punt per marxar. La seva àvia havia dit adéu i l’esperava sense respirar. Vale, va dir. Es va cordar la jaqueta gris amb caputxa, va posar les mans tancades en un puny dins les butxaques i va baixar les escales. Va recórrer tota la vorera fins arribar al revolt que encetava la pujada. Tot això era tirant cap a la dreta. Sortint a la dreta, després pujada un altre cop cap a la dreta i tercer edifici començant per la dreta. Els punys tancats amb força dins les butxaques. Dos, sis, vuit, onze escales. Un pes a dins que s’extén com si enrampés cap a fora. Una casa amb una porta verda. Una àvia. La cara enrampada com a punt de marejar-se però ara en versió diferent, versió tensió. Un número d’habitació. Rostres preocupats mirant-la. Potser millor que no entri. I entra.
Va entrar a l’habitació i es va abraçar a la seva àvia. Tothom va marxar i es van quedar les dues soles. Només ella respirava, però la resta ja no era mareig sinó calma. Aquí va decidir que després de morir no hi ha res. Que la vida i la mort són el mateix. Que tu pots morir i presentar-te cada dos segons a la vida d’un altre. Que hi ha gent viva ben morta dins teu. Que quan ens morim deixem de respirar, tanquem els ulls i la resta no és mareig sinó calma. Que simplement marxes per quedar-te. Pensava això mirant enlloc i, per primer cop, va veure la Virginia. Una nena petita amb cabells arrissat despert. Una nena d’ulls circumferència absorvent. No la coneixia i en aquell moment no li sabia el nom, però va saber que era casa. La casa de la porta verda que aviat perdria. I la Virginia li va explicar així una mica per sobre com anava tot plegat. Que ella i ella eren la mateixa. Que elles eren jo i que jo era elles. Que jo també hi era allà. Que ella també havia perdut la seva àvia i que volia una pedra. I que si jo li podia anar a buscar. Al terrat de la casa de la porta verda, que era on vivia la seva àvia. Em va donar una adreça que em sabia llargament de memòria. La Virginia tenia raó. Allà només hi havia una persona abraçada a la meva àvia. Només una persona havia arribat amb les mans en un puny a les butxaques. Només una escriu, una veu, una va a buscar pedres. Allà només hi era jo. Però m’estava marejant molt i sola no hagués sapigut com fer-m’ho. Acabava de perdre una àvia, sabia que després perdria una casa i en dos segons em vaig construir una Virginia per salvar-me. Els espais que ens muntem dins nostre són el lloc més segur on refugiar-se.

Cauen gotes

Cauen gotes. Pacpacpacpac tctctctctctctc. Fa dies que no veig la Virginia. Amb tanta pluja es deu haver quedat a casa seva. A mi la pluja m’estressa força. I més avui. M’he llevat, he posat els peus a terra, he mirat per la finestra i he vist un forat a l’horitzó. No es pot estar tan bé. La felicitat t’atonta i no et deixa fer res. Deixes de veure Virgínies i comences a veure forats. És així. Arreglem-ho doncs.

He baixat les escales despullada, he entrat a la dutxa, m’he depilat, m’he posat crema d’olor llimona, he estrenat roba interior, m’he arreglat. Arrecades. Rímel. Gloss. Un bon pentinat amb el secador. Melena llarga i ondulada. Faldilla vermella, llarga i acampanada. M’ho repenso i em torno a desvestir. Em quedo despullada davant el mirall. Agafo les tisores i faig allò que he vist fer a tantes pel·lícules. Em tallo els cabells. Em torno a vestir. Els cabells que m’han quedat per la roba em piquen i trobo a faltar la meva melena. Agafo aire. L’aguanto mentre marco un número de telèfon. I ara no sé com dir-ho això. Resulta que truco a la persona que m’ha tornat a fer creure que aquesta història de l’amor és certa i li dic que no la vull veure mai més, que tot això és massa irreal, massa vulgar, massa pesat d’aguantar. La persona que m’ha tornat a fer creure que aquesta història de l’amor és certa no entén res, em diu que m’esperi, que en 5 minuts és allà i parlem. Buf. Com sempre. Ara ve la reconciliació i el final feliç. Agafo el bolso, el tabac que mata i les targetes de crèdit. Surto de casa i faig un cafè amb llet al bar de davant de casa. Deixo el cafè amb llet a mitges i corro cap casa. Obro la maleta i hi llenço a dins una síntesi de la meva vida. Truco un taxi i desconnecto telèfons, endolls, llums, aigua i comptadors. Me’n vaig. A Berlin. Potser allà puc veure més sovint la Virginia.

Història de vida

He de resumir la història de la meva vida en 7 imatges. Penso, de cop, no em sorprèn, però, que si la història de tota la meva vida acaba determinant qui sóc, aquí hi ha una casa que ocupa l’argument central de la pel·lícula. He de reflexionar sobre tres frases que s’han escrit sobre el tema aquest de que cadascú és la seva pròpia història. Després de reflexionar ho he de passar a escrit. I escric això. No sé si al professor li semblarà bé. El professor coneix la Virginia des de fa temps. No es sorprendrà. Molt bé doncs, continuem. Ara venen les tres frases.

McAdams (2001): Una persona és entre altres coses, una història
Murray (1938): La història de l’organisme és l’organisme
Erikson (1968): Trobar la història és descobrir la identitat

I torno a pensar en la casa. Torno a veure fotografies del Passeig de Sant Joan 87. Una persona és entre d’altres coses, una casa. La història d’una casa és la casa un cop abandonada. Trobar la història és descobrir la identitat. Perdre una part de la història ajuda a descobrir la identitat. A plantejar-se-la, a reforçar-la. A vegades l’únic punt en comú de les 7 fotografies és una casa. Ara mateix la meva fotografia número 7 és la casa. La història que puc muntar de la meva vida a partir de les fotografies (també hi ha frases per completar, qüestionaris i altres maneres de construir-la) sempre serà la meva història segons el meu subjectiu i parcial punt de vista. Com la visc i, sobretot, com l’explico determinarà en gran mesura com sóc i qui sóc (la història de l’organisme és l’organisme o una persona és entre d’altres coses, una història). Des del 22 de juny del 2008 que vaig en Rewind, he reculat sovint per entendre la meva història i repassar-la. I he trobat qui sóc, fins ara (trobar la història és descobrir la identitat). En aquest moment jo sóc la suma de tot el que he viscut fins aquest moment. En el mateix instant que afegeixi un nou element a aquesta operació apareixerà un nou resultat, un nou jo (aquesta és meva). I ara ve el millor. Ara ve quan a McAdams, Murray i Erikson hi afegim Berne. Eric Berne ens explica la teoria dels guions de vida que s’estableixen en el nostre subconscient i que s’escriuen a partir dels estímuls que rebem de les figures parentals i experiències viscudes en els primers anys de vida (els primers anys de vida ja em preocupaven des de sempre però ara m’estan començant a acollonir). Aquests guions ens dirigeixen. Però només si ens abandonem al paper d’actor. En un moment determinat podem revisar la paperassa i posar-nos a dirigir. I aquí ve el sacrifici d’un gran director: ser capaç de renunciar allò que ja se sap que és a favor del què es pot arribar a ser. La història som nosaltres, però nosaltres podem canviar la història. Jo vaig perdre el 87 del Passeig de Sant Joan poc després del 22 del juny del 2008. Vaig perdre la casa que era la meva fotografia número 7. Vaig perdre l’últim racó que em quedava d’aquell poble de la meva fotografia número 1. Però abans de perdre-ho tot em vaig escapolir cap el terrat de la casa i em vaig endur la pedra que aguantava la porta del terrat. La vaig plantar al prestatge de la meva habitació. Vaig començar a escriure. Vaig conèixer la Virginia. Em vaig construir un 87 dins meu i vaig fer de la meva vida una casa que ja mai més ningú em prendrà.