10/2/11

Quan llegia les Lectures


I quan llegia les Lectures a casa teva, els dies eren diferents. La llum era una altra, a l’hivern feia sempre fred. Quan sortia de casa els carrers eren plens de boira i un dia vaig ensopegar i volar per sobre la bombona de butà. L’aigua l’anàvem a buscar a la font, l’estiu era llarg i lent. Corríem amb vespinos i fumar marlboro era ben parit i barat. Ningú pensava en digital i ens enteníem i quedàvem, i arribàvem ben puntuals. L’olor era una altra, les cançons que no eren les d’ara omplien els racons, i una vegada per nadal van posar sense parar en perales als altaveus del carrer. Quan llegia les Lectures a casa teva tu organitzaves els meus aniversaris i els del meu germà, i jo ni pensava en la possibilitat de que algún dia tot allò seria diferent. No hi havia rotondes a les carreteres i les cases eren al seu lloc. La teva també. Tu em feies pèsols per dinar i no era tan difícil trobar el mateix plat al restaurant. El safreig, el tablado, el mando per canviar entre tres canals. Els piparapips. I més tard el reggae. I l’ska. I els noms en registre propi que tanquen el repertori d’aquella obra que ara observo sentada entre el públic i des de lluny. Quan llegia les Lectures jo no parlava alemany, no coneixia Berlín i no te n’havia parlat mai. No tenia un lluc, no pensava en art. Però tenia bicicleta i no conduia cotxe, això segueix igual. I també duia el mateix pentinat. Tot i que ara m’hi han sortit cabells blancs. I encara segueixo estudiant. 
Dissabte et vindré a veure i et portaré la flor que m’has demanat. Això dels salts de generació és ben estrany i jo sovint tinc massa la sensació de no haver trobat el meu lloc en aquesta. Els dies són massa diferents, et deia en començar. Però, tranquil·la, que les Lectures encara es poden comprar al mateix lloc, amb això ho hem ensopegat.

Per molt anys.

PD. He començat a cosir.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

D'un temps, d'un espai. Vols dir que mai ningú ha trobat el seu lloc al món? Això si, cal portar sempre una flor a les dones que les estimen.

de la Virginia Fochs ha dit...

Ara m'has fet somriure amb la teva pregunta. De fet no, no hem trobat gaire el lloc no; més aviat penso que tots plegats anem fent com podem tot mirant amunt i avall amb cara de despistats ;-)