29/9/09

Salvador

En acabar el concert de jazz el trompetista va baixar a saludar-la. En Joan l’esperava a la porta i la conversa va ser ràpida. Alegre. Uns petons, una abraçada, unes dobles felicitacions i un adéu, que vagi bé. I en el moment de girar-se per marxar, mentre feia una senyal a en Joan per dir que sí, que no patís, que ja marxaven, el trompetista de jazz li va deixar caure un, estàs bé? Sí, va dir ella. Només que tot això m’hagués agradat que fos amb tu, va pensar.

7 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

els nostres desitjo sno sempre es fan realitat

de la Virginia Fochs ha dit...

per sort nostra a vegades :-)

Clidice ha dit...

ves a saber! la vida és tan curta per anar perdent oportunitats! ^^

de la Virginia Fochs ha dit...

Clidice, m'acabo de fer la teva fan ;-D!!

maria ha dit...

estic amb la Clidice, la vida és molt curta... i a vegades encara te l'escurcen més...

Jordi Cirach ha dit...

Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje

Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)

L'imperdible de ℓ'Àηimα

Jordi Cirach ha dit...

Espero que t'interessin les meves noves recomanacions del meu blog. A més ara amb un nou disseny, enquestes, i noves seccions. Si vols a més podem fer un intercanvi d'enllaços, espero que t'interessi! Records i cuida't l'Ànima. [www.imperdibleanima.blogspot.com]

L'imperdible de ℓ'Àηimα