El més important és pintar rajoles

Bones notícies: L’autoestima fluctua. Ho he après aquesta setmana a la classe de Construcció del coneixement. Cadascú de nosaltres té una percepció diferent de si mateix segons el context en el què es trobi (barrets en dic jo). El grau d’importància que otorguis a aquest context i l’autopercepció que hi concebis acabaran determinant la teva autoestima. El trucu del mendrucu. Si creus que ets un megacrac pintant rajoles, només cal que t’enganyis a fons i et repeteixis fins avorrir-te que en aquesta vida no hi ha res més envejable que ser un bon ceramista. Autoestima a prova de bombes garantida. (Nota: és allò de que quan algú et repeteix molt sovint una cosa és que necessita creure-s’ho molt. És allò d’un pobre desgraciat o desgraciada intentant aplicar el trucu del mendrucu).

Males notícies: el trucu del mendrucu no funciona. La determinació de quins contextos de la teva vida són els més importants se’t queda gravadeta durant el primers anys de vida, quan encara és massa aviat per anar a classe de Construcció del coneixement.

La Virginia és petita. Està en els primers anys de vida. Parlo amb ella i em diu que per ella el més important és agradar als altres, sentir-se reconeguda davant d’ells. I que no li vingui amb trucus del mendrucu per que ella ja sap que no funcionen. Que no li vingui amb el rotllo de pintar ceràmiques per que a ella se li repixen les ceràmiques. Fan pena les ceràmiques, em diu. I me la miro i no li sé respondre. Em quedo quieta. En blanc. Sobre els dos pams de terra àrida i amb un horitzó gris i indefinit davant meu. Quan ets petit dius veritats però també acabes afirmant solemnes bestieses. Si almenys la Virginia deixés que en Sergi Tizón fos amic seu, aquest li explicaria que sentir-se reconegut pels altres no és una ocupació, no és un context, no és un barret, que aquí cal anar a la pràctica, i la pràctica són coses com pintar ceràmiques. Però la Virginia va a la seva puta bola, i a vegades no la suporto.

Ja veig que quan la Virginia s’hagi fet gran m’hauré de buscar un lloc on fer les paus amb ella. Mentrestant trucaré els meus sergitizóns per anar a fer una birra. I farem un xin-xin, solamente.

Pianegonda & Zara

He perdut un collaret de plata de la marca Pianegonda. Un collaret dels bons, que se’n diu. De disseny. Dels que quan te n’adones que l’has perdut el cor et fa una mitja voltareta cap endavant. Me’l va regalar una persona molt important. Una persona Era. Era molt important. Era el futur. Era el noi perfecte. Era moltes coses que, com és fàcil deduir, no han acabat sent. Me’l vaig deixar al Zara (el collaret). Sempre perdo collarets quan m’emprovo roba. I fa dies que penso en el collaret. En que era molt maco. Que era molt bo. Però no truco al Zara. Com si sabés que aquesta ha estat una oportunitat única per desprendre’m. Com si temés que si truco la resposta serà que sí, que el tenen allà, que (contra tot pronòstic) me’l guarden. Hòstia tu. Ara resulta que aquell collaret que lluïa amb tant d’orgull i tant d’èxit en realitat em feia nosa. Doncs vaia. Fa molts anys em vaig deixar al tren Vic-L’Hospitalet del Llobregat la bufanda que la meva besàvia (moltíssims més anys enrere) havia teixit per la meva mare. Me’n vaig adonar en ser a l’andana. Cinc segons i ja hi tornava a ser, a l’andana. Amb la bufanda. Amb el cor bategant a mil i amb el dolor del cop sec de la porta del tren tancant-se sobre la meva espatlla esquerre. Si en sortir del Zara me n’hagués adonat d’això del collaret Pianegonda a l’emprovador, jo diria que hagués seguit caminant fent-me la dissimulada. Dissimulacaramula, que diu una meva amiga. Dissimula cara mula que la complicación es tuya.

Respirar

Avui he sortit al carrer i he notat que respirava. A vegades se’m fan unes boles al pit i em costa molt. Em pesa. Faig un repàs mental de preocupacions i el cap se m’omple ràpid. Però avui m’ha donat per respirar. I no sé. No sé perquè respiro. Però la Virginia està allà asseguda i em mira somrient. Em sembla que està contenta.

Llista de sospitosos

Avui he anat a veure els Reis. Els de l'Orient, els que porten coses a la gent. Les passes s'afanyaven per agafar lloc en primera fila, la Virginia corria davant meu i em donava pressa. Que comencen a les 7 em deia, afanya't! Gent i gent sortia de tot arreu i s'escampava en una doble filera, infinita i endreçada a la vora de carreteres i voreres. I de cop el so d'una sirena, i unes flamarades al fons. La Virginia s'inclina bruscament sobre la barana d'alumini que acordona el nostre tros de vorera, endreçat i infinit. Ja venen! Ja venen! Tinc papallones a la panxa i estic impacient, però miro a la Virginia amb aquell aire d'estar per sobre de tot que fem servir a vegades els adults quan mirem els nens. He somrigut, no he estat pas desagradable, però se m'escapa certa condescendència. I a l’estómac hi tinc papallones. Ja les fem els grans aquestes coses. I llavors de cop i sense saber com apareix davant meu una carrossa amb un rei que és mag i que porta molts regals i em pica el nas com quan estic a punt de plorar i se m'obren els ulls com plats i ja no sé què fa la Virginia perquè m'és igual estic flipant encara serà veritat que tots aquells regals no són de paper cartró i estan plens amb tot allò que sempre hem volgut i hem desitjat.

I em quedo allà. Parada. Els Reis de l'Orient existeixen. I em torna a picar el nas. I m'agradaria quedar-me allà per sempre més. Però tinc un cervell que no em funciona bé i que de cop em puteja i em recorda que tinc una Visa en números vermells per culpa de tots aquells regals que ara em pensava que els feien els Reis de l'Orient i es veu que no, que els faig jo, i que els del banc passen de fer màgia a favor meu, tot i que tenen més pasta que tots els reis junts. Ja els hi val. Ja ens val a tots plegats.

Avui he anat a veure els Reis amb la Virginia i ara estic embolicant regals. Abans m'he aguantat les llàgrimes però ara ja no puc. Em cauen malament els del banc però jo no paro de comprar. Tinc un pis amb rentaplats i un iPod connectat a un MacBook. Visc a Occident, una part del món on pots comprar sense tenir i on la preocupació per no anar depilada s'accepta com a preocupació acceptable. A Orient, d'on he arribat a creure que venien els reis a portar coses a la gent, s'estan matant a hòsties. A trets, millor dit. A bombes, directament. A hores d'ara a Orient hi ha moltes Virginies mortes. I ja m'és igual de qui és la culpa (tot i que tinc llista de sospitosos).

Línea recta

Estic sentada en un bar. Hi ha llibres i fum i cafès. Aïllament. Un amic de la Virginia es despedeix després d'haver-me parlat d'una brúixola i d'un tal alexrovira. Us el recomano (té un llibre).
A vegades entres en la vida d'algú i es desemboquen els mecanismes d'un tsunami.
D'altres, entres en la vida d'algú i tot segueix pla i en suspensió (armònic, en diuen alguns).
"La inestabilitat t'obliga a activar la brúixola que t'indica cap on has d'anar", torno a pensar en l'amic de la Virginia.
Dubto seriosament que algú mai t'agraeixi de tot cor (aix) haver-lo acompanyat en la línea recta.

Mètodes científics

Ara quan em feliciten hi ha una persona que no hi és. De fet ara tinc una sola raó per la qual m’agradaria tornar a abans. Ara, des de fa unes setmanes, la Virginia se’m presenta cada dia amb un nou amic sota el braç. Es veu que ara hi ha una cosa que es diu Facebook que et retorna aquells amics que havies perdut i que no sabies que eren amics teus. Aquells amics amb qui comparties ànima però no havies vist mai. La col·lecció particular del que en un viatge a València vaig decidir que en diria Sergistizóns. I és que el pas del temps converteix les coses en fenòmens estranys. Diu la meva professora de Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia que quan mires enrere les coses es veuen diferent i que la retrospecció, per tant, planteja dubtes en termes científics. Ho apunto a la llibreta i decideixo que no hi vull reflexionar per veure si crec que és cert o no.

M’agrada fabricar records.

No sé si m’agrada deixar que la Virginia em porti tanta gent a casa.

Em tranquil·litza saber que en l’edat de la Virginia tenia tots aquests Sergistizóns amb mi.

Els records millor no tocar-los.

El Facebook és una màquina del temps.

El Facebook només et permet agregar els vius.

El Facebook no t’informa quan algú es mor.

Jo em pregunto qui m’avisarà si algú dels meus contactes del Facebook i de l’agenda de telèfons es mor i no tenim cap amic en comú.

Jo em pregunto com un amant se n’assabenta que l’altra amant s’ha mor si ningú, absolutament ningú fora d’ells dos, coneix aquella relació i un viu a Tokio i l’altra a Nova York.

Avui celebro anys i hi ha una persona que no hi és. Unes quantes més que no hi són i jo no sé. Per sort ja he fet l’examen en Mètodes, Dissenys i Tècniques d’Investigació en Psicologia i podré deixar la reflexió per més endavant. O deixar-la dins la llibreta.

Strassenbahn

Duia una faldilla campana vermella. La resta negre i ajustat. Els cabells recollits en una cua i els ulls aquosos pel vent amb la mirada fixa en un punt inexistent de l’horitzó. La cara rígida pel fred. El semblant rabiós, en podríem dir també. Al seu voltant un oceà en tempesta i als seus peus un dos per dos de pam de roca seca i àrida. Suspensió en el no res. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o volar. O no, volar no. Torne’m-hi. El punt just en el que un no sap si deixar-se caure en el precipici o buscar-se una aixada més forta i resistent per seguir picant contra el mur. Però per picar contra un mur has de tenir clares unes quantes coses.
Has de contactar amb la persona que l’ha construit, estaria bé conèixer-ne bé el material.
Has de saber per on picar i per què piques, no seria gens agradable trobar-te de cop a l’altra banda i observar que tornes a estar enmig de la tempesta suspesa en el no res amb dos pams de terra sota els teus peus.
El problema és que tot plegat em fa molta mandra. Miro la Virginia mentre s’entreté a saltar rajoles sense trepitjar la ratlla del seu precipici particular. Un tranvia que passa aixeca un petit remolí d’aire fred i ella intenta desesperadament aguantar l’equilibri. Cau a terra i en mig segon ja torna a estar de peu, de nou enmig de la rajola i amb el cabell esbutllat i en actitud de guerra. “Strassenbahn dumkopf!!!!” , crida a tot pulmó. Deixa passar un segon, paralitzada en un joc de les estàtues, i esclata a riure. “Són burros aquests tranvies”, em diu, “sempre em fan caure”. M’observa. Un, dos. “A tu no?”. Un, dos. “Què fas aquí tan quieta?”. Un, dos. Ara pregunto jo. “Què vols ser de gran?”. I la Virginia arrufa el nas, aixeca les espatlles, em mira, mira al terra, torna a saltar rajoles, para, em clava la mirada. “Pf. No sé. Depèn”.
Pf. Doncs estem arreglats.