Salvador

En acabar el concert de jazz el trompetista va baixar a saludar-la. En Joan l’esperava a la porta i la conversa va ser ràpida. Alegre. Uns petons, una abraçada, unes dobles felicitacions i un adéu, que vagi bé. I en el moment de girar-se per marxar, mentre feia una senyal a en Joan per dir que sí, que no patís, que ja marxaven, el trompetista de jazz li va deixar caure un, estàs bé? Sí, va dir ella. Només que tot això m’hagués agradat que fos amb tu, va pensar.

Res de bo

En Sergi Tizón a vegades se sentia tant sol que es posava a multiplicar.
Trespernouvintiset.
Noupervintisetdoscentsquarantatres.
Vintisetperdoscentsquarantatres, això ja estava millor, era una de difícil i el mantindria aïllat una bona estona.
En els espais de càlcul sentia almenys que coneixia el procediment. I de pas deixava de sentir totes les subconverses que notava vers ell. Les mirades amb teló de fons inquietant. Les conspiracions per excloure’l del cercle. Tot existia perquè ell ho veia, ho podia percebre. No era tonto, ell.
En Sergi Tizón tenia la mateixa edat que la Virginia, la nena de rínxols que l’ajudava a acabar amb la multiplicació, quan la cosa se li enredava massa. De fet ara fa uns dies que veig la Virginia corrent amunt i avall amb una calculadora perquè es veu que les operacions cada cop són més incalculables. I la veig molt preocupada. Parpelles avall mirant de reüll. Ella sap perfectament que quan algú es posa a multiplicar d’aquesta manera no pot voler dir gaire res de bo.