El favor del backliner

Plovia quan el soroll de les gotes se li va començar a fer monòton. Plovia quan va començar a sentir com a insoportable aquell terra gris i llis i brillant i embatumat i modern que havien fet instal·lar al menjador aquella mateixa setmana. Plovia quan va sentir que al costat seu algú respirava. I plovia quan va pensar, per primera vegada, que li agradaria que qui tenia al costat deixés de respirar. Va obrir la porta del balcó ràpid i sense mirar per no veure-hi el reflexe. El reflexe de les gotes, d’aquell que respirava i tan de bo no ho fes; el seu. Plovia i es mullava i el respirador sense enterar-se’n. Ella es volia morir i el respirador immutable.

Cinc metres més enllà un trompetista entrava al club de jazz per interpretar el seu últim compacte. Els músics intueixen de lluny els sons i silencis dels que respiren i dels que ploren perquè els altres respiren i voldrien matar-los. El trompetista va aixecar la vista i va veure la Laura repenjada a la barana, immòbil, xopa. Semblava morta.

Un ei Salvador! va trencar el moment d’aquella possible primera mirada. I hagués estat romàntica. Sota la pluja, ella plorant, a punt de morir o de matar el respirador del menjador, ell a punt d’entrar en un local ple de fans, vestit de negre però desendreçat. Hagués estat romàntica aquesta primera mirada. Però un ei Salvador! va trencar la mirada d’aquell possible primer moment i la porta del club de jazz es va tancar darrera seu i en menys d’un minut entrava al camerino, obria una aigua i intentava concentrar-se en les preguntes i elogis i comentaris i llepades de cul i punyalades que anaven i venien. Obria un aigua i mentre no sentia res només veia una noia en un balcó que semblava morta. O voler morir. Com en un rampell va agafar una còpia del seu cd, va avisar al backliner (ei, Salvador!) i li va demanar un favor molt personal si us plau, m’has de fer un favor.

I aleshores ja tenim un backliner d’un trompetista que desapareix d’un club de jazz, travessa un carrer sota la pluja, camina cinc metres, veu una noia immòbil repenjada xopa a la barana d’un balcó i li diu un ei, m’han dit que et porti això. Té.

Balcó I

La cara pàlida donava senyals de no hi ha prou sol a la meva vida. Aquella noia semblava voler sol i no saber on buscar-lo. Ulls rodons color terra i els llavis entreoberts, astorats. La cara com en una pregunta. Si la toco s’enfonsa, jo que vaig pensar. I ella que llavors es va recollir els cabells en una cua llarga i es va posar unes ulleres de sol enormes. Va mirar endavant i va somriure. Ja me la sabia jo aquesta. La meva mà i la seva mà es van trobar en el moviment d’obrir la porta del balcó. Dues passes, dos segons i vaig començar a notar el sol. Si em moc m’enfonso, jo que vaig dir sense arribar a sentir-me. No passa res, vaig continuar, algun dia no caldrà assajar somriures i ens podrem treure les ulleres. Algun dia no caldrà que ens les haguem de posar per plorar tranquil·les. I el vent que em mou el serrell. I el vent que m’asseca, m’encartrona i em pulveritza. Sol. Vida. Somriure. Ulleres. Plorar. Balcó. No, balcó no. No vull cap balcó. Vent. No vull cap balcó. Vull un terrat. Terrat. Somriure. Ulleres. Somriures del terrat. Sol. Sola. Sense terrat. En un balcó. Vent.